Conte de Nadal

Aquella nit d'hivern, la Josefina va treure's els mitjons i va deixar-los a l'ampit de la llar de foc mentre un guarda de la cort l'espiava des de la caserna de vigilància. El soldat, potser perquè havia begut algun got més de pacharan al sopar d'empresa, va imaginar, en veure la cama nua, un pernil de gla de 70€ el Kilo i va mossegar-se el llavi inferior mentre notava un bulto que li feia nosa a la butxaca.

La Josefina, que com més dies feia que pensava que l'espiaven més semblava notar aquella escalfor suau pròpia de l'oporto i més ganes tenia de menjar turró, va acostar-se a la caserna remenant el darrere. El soldat va posar-se a suar i va intentar no mirar-li els pits, que no recordava tant grans. Mentre sortia d'una reflexió metafísica on concloïa que les lents convergents i divergents adequadament disposades produïen un augment òptic, va trobar-se la Josefina davant seu, clavant-li la mirada als pantalons. Seguint ordres i amb tota la disciplina i dignitat que li havien inculcat a base de garrotades, va quedar-se ferm i mirant a l'infinit.

La Josefina, que tenia molta empempta per aquestes coses i estava contenta, va introduir suaument la ma a la butxaca del soldat i va trobar-hi una cosa ben dura. Sorpresa, però decidida, va aixecar el cap un moment, va mirar-lo als ulls tot suplicant permís, i va acostar-se-la als llavis mentre obria bé la boca per agafar aire.

Napoleó havia seguit tota la maniobra des de lluny amb molta cautela i paciència, però arribats a aquest punt va empunyar l'espasa i va començar a correr mentre pensava (en Francès) algun tipus d'insult adequat a l'ocasió. Però tant sols un segon abans que l'espasa pogués tocar el coll del soldat i segar-li per sempre la vida, va sentir les primeres notes de La Marsellesa. De cop i volta, mil pensaments van passar pel seu cap, el més important del quals era que la Josefina no era bòrnia, que no tenia cap ull de vidre. Comprenent-ho tot sobtadament, va abaixar l'arma i va tocar lleugerament l'esquena de la Josefina perquè es girés mentre cridava per a que tothom el sentís: "A partir d'ara, el dia 24 a la nit cadascú a casa seva!, amb la família! Ah, i queden suspeses les classes de música fins a nova ordre!" Va pessigar la galta a la Josefina, va passar-li la ma per l'esquena i va tornar-se'n a casa amb la seva dona.

El soldat, acatant a l'acte les noves ordres, va anar-se'n a casa, i per celebrar que li havien donat festa, va improvisar una infinitat de cançons amb l'harmònica, mentre la seva dona servia turrons als nens i feia el rostit de l'endemà mentre el mirava amb el somriure dels dissabtes a la tarda. Nou mesos després van tenir un nen molt bufó i li van dir Jesús perquè va esternudar al quiròfan.

Estudi sobre el cabal

Tothom qui hagi agafat el Metro a les hores punta del matí o (i potser encara més) de la tarda té una teoria pròpia sobre el buidatge de l'andana (per no dir baixador, que seria molt més correcte i lleig). De fet, mentre surts del vagó i esperes a sortir del metro, tens temps de sobra per a l'anàlisi.

Els "tolerants" entre cometes fan cua pacientment i a risc de ser empesos al forat de la via quan el metro marxi perquè pensen que si volen pujar amb les escales mecàniques s'han de posar a la dreta i deixar un carril (per dir-ho d'alguna forma, ja que l'amplada d'unes escales mecàniques és molt menor que la distància entre caderes d'una dona que hagi parit més de tres fills) buit per als que tenen pressa i volen pujar per les escales mecàniques i caminant (a aquestes velocitats extremament no relativistes la composició de velocitats és una suma de vectors de no res, tot linial). Normalment hi ha qui o bé pensa més o bé viu a la inòpia i s'atura enmig de l'escala mecànica, ocupant el troç esquerre. No cal dir que els impacients que van amb un coet al cul i amb lleganyes als ulls i un troç de bolleria industrial a la ma, perden els estreps i reneguen mentre posen emfasi en el seu dret a circular sense obstacles. A priori podria semblar que tinguin raó i que les velles despistades i caduques que també són malparides i tocacollons, podrien molt bé fotre el fotut favor d'apartar-se i posar-se a la dreta, deixant el carril pels qui tenen pressa.

Pensant-ho dues vegades, però, recordo que el cabal, que és una mesura de la quantita de fluid que passa per una determinada conducció o canal, depén tant de la velocitat com de l'area del conducte. Així que penso, amb la densitat gairebé infinita d'individus de totes les especialitats (lents, ràpids, nets, bruts, brutíssim, extra bruts i guarros), el més òptim és ocupar els dos carrils (que són un per als hómids típus BIG SIZE o per les escales tipus Liliput, com les de Sagrada Família) i no queixar-se. De fet, així ens estalviariem de girar-nos cap a un dels ràpids lleganyosos i dir-los: "Perquè no fots el fotut favor de posar-te el despertador deu minuts abans, rentar-te cada matí la cara i deixar de culpar a la gent de la teva incapacitat d'entrar a l'hora a la feina?".

Si la densitat és més alta encara, fer dues rengleres a l'escala mecànica i que les dues, a sobre!, caminin, ja seria el colmo de l'optimització. Això sí, pujar per la no mecànica, ho descarto per possible xoc inelàstic frontal.

El sentit de la vida, de l'univers i de tot

Avui ho puc dir alt i clar, i amb convenciment, tenacitat i, sobretot, proves empíriques: sóc un freak.

Ahir al vespre vaig anar a la presentació del framework de desenvolupament d'aplicacions per .NET CSLA, que oganitzaven els de BCNDev i Micro$oft al cibernàrium. Arribo a 2 de 6 (començava a les 6) i vaig a fer un tallat al bar perquè no em deixaven entrar. Cap a menys cinc vaig cap a l'entrada i em fan esperar, perquè l'auditori encara no està obert. Comença a arribar gent. Són i vint i ja sóm uns 30 que esperem a la porta. Tot homes, alguns semblen més anats de la olla que els altres. Algun típic informàtic autista i alguns més normals. A dos de set entrem. La conferència va prou bé, tot i les dificultat tècniques de la retransmissió en directe via web. L'home té sentit de l'humor. Per provar el micro li diuen "say something" i ell respon "say somethin" :S També fa alguna broma sobre els bugs de microsoft, durant la xerrada.

A l'acabar el que l'ha presentat diu que el Rockford ha portat dos llibres i que els sortejaran. El mètode és que ells han escollit dos números de dues xifres i qui l'encerti, se n'endú un. Fem una primera ronda i ningú l'encerta. Com que veuen que pot anar per llarg, decideixen donar pistes i dir Fred o Calent, però tampoc xuta. Llavors el Lothka diu "has anybody read the Hickhicker Guide to the Galaxy...", i jo noto, instantàniament un click al processador, agafo aire i constato que ningú ha dit res, llavors, amb veu ben alta dic: "forty two". Silènci. Jo no m'atreveixo a aixecar-me, però el Lothka em mira mig somrient i em diu, "you said forty two, didn't you?", "Yes", "This book is for you, then". Llavos, posant-me una mica vermell, m'aixeco i vaig a buscar el llibre, firmat per l'autor, mentre la gent es pregunta qui és el capullo que ha dit 42 i perquè. Jo somric per dins i li dono les gràcies al Guille per haver-me parlat del Douglas Adams. A partir d'ara sempre duré una tovallola a sobre.

Sentiments contradictoris de capvespre usb

Hi ha dies de decepció gris d'errors de compilador i de llàstima blau fosc d'algoritmes que retornen null o que, simplement, no retornen i creen més gris i més gris fins que desborden la pila (que és multicolor, com la vaca aquella que estava a la falda de la muntanya).

En aquests dies és quan recordo que hom va dir que El poder no és algo que s'hagi d'exercir, sinó que és algo que s'ha de controlar i a qui la consciència, que no s'havia adormit del tot, li va respondre, a cau d'orella, que La creativitat no és algo que s'hagi de controlar, sinó algo que s'ha d'exercir.

Dels dos, el del mig va suspirar i tot mirant cap al zenit amb la vista a l'infinit (on es troben els rajos paral·lels), va dir: però tot apunta a que ho estem fent a l'inrevés.

I així tots cinc van sucar la seva Magdalena en un socabró de café amb llet i van enterrar el cap sota l'ala, mentre rebootaven el kernel contra les llambordes inexistents del camí de la veritat.

Prejudicis

JavaScript sona lleig, però des que he hagut de fer algo més que copiar un troç d'algú que potser no sabia ni què feia, i amb la sort d'haver trobat algun link [1] més que interessant, puc dir que la primera impressió és que tots aquells que diuen que "el javascript és orientat a objectes, si bueno, però...", com dient "quina merda", s'equivoquen. És molt millor del que sembla, però és fortament no trivial i, de fet, bastant subtil.

Aquest descobriment que contradiu tota experiència anterior és motiu suficient per dir: "Ara sí que no entenc res..." i somriure llargament.

[1] http://javascript.crockford.com/javascript.html

Rapidesa institucional 2

Tenint en compte que vaig fer una transferència de 150€ al Departament de Física Fonamental, amb data de 16 de juliol d'aquest any, penso que tampoc hauria estat demanar massa que, des de l'esmentat dia 16 fins ahir mateix, quan els vaig enviar per fax la còpia del comprovant de transferència, haguessin pogut trobar-la ells solets. En primer lloc, perquè després d'haver marxat d'una feina que no em compensava, potser no fora pas excessiu que parin d'enviar-me emails del típus: "No trobem els diners". Home, reconec que el de l'agència es va equivocar a l'itroduïr el codi intern absurd que marcava de forma única quina transferència era la que jo havia fet, però, pensant-hi una mica, arribo a la conclusió que no pot haver-hi més de set-cents ingressadors potencials homònims a mi i que hagin aprofitat aquest estiu calurós per a fer una transferència d'una quantitat exactament igual al mateix número de compte que m'havien assignat a mi i amb un assumpte que té una variabilitat tant minsa com la que pot produïr un empleat de banc estandard a l'equivocar-se al picar el codi. Així i tot, haurien de llegir-se unes set-centes línies i comprovar-les meticulosament, cosa que no arribaria a portar més feina que un més i mig. Descomptant-li els dies de vacances no lectius i possibles segons, minuts, hores i setmanes de distracció momentània per problemes interdepartamentals d'urgència, ja fa dues setmanes o tres que ho podrien haver trobat i jo m'hauria estalviat un cert malestar que deriva del fet insignificant de que se't mig acusi, entre línies i equivocadament, d'estafador.

Rapidesa institucional

Estic sorprès. La UB només ha trigat poc més d'un mes per donar-me de baixa el correu que ells anomenen corporatiu. Es curiós que al donar-te de baixa triguin tant poc i, en canvi, per contractar-te segons el que mana el seu propi reglament, hagis de fer una carta al vicerrector de recerca explicant-li que la raó última per la que no se t'ha fet el contracte que havies guanyat a la convocatoria és perquè (després d'uns tres mesos d'haver-se fet públic el resultat) no hi havia temps. De fet, al final me'l van fer, sí, però un mes després. Un mes que vaig cobrar d'una altra banda perquè vaig tenir la sort que algú em pagava (mentre jo feia la feina per la que m'havien de contractar, clar), perquè sinó hauria estat un mes que no hauria cobrat o que hauria cobrat en unes condicions que no eren les que el seu pròpi reglament afirmava (i firmava, amb signatura de l'esmentat vicerector).

Així doncs, estic sorprès.

Ja sóc aquí

Doncs això. Algú s'ho mirarà. D'altres no ho faran mai. I alguns desitjaran no haver-ho fet (sobretot si no els agraden les matemàtiques ni el python).

Potser fa temps que ho hauria d'haver fet, però no ha estat fins ara que m'hi he atrevit. Canviar de feina és tot un pas, però necessitava alguna cosa més. Sobretot perquè ara no dinaré amb qui dinava fins ara i, clar, ha sorgit una necessitat que abans no tenia. A part que tinc una contrastada disminució de l'arrós amb ceba a la sang. La cafeína segueix estant al nivell òptim (per agafar un patatús, clar --sinó mire-vos l'entrada de la wikipedia sobre la cafeina i observeu el patró esquizofrènic que desenvolupa l'aranya).

Així doncs, això no és més que un altre començament. De què? Home, a aquestes alçades tots heu de saber que és el començament d'una altra equivocació. Què hi hem vingut a fer aquí, sinó?