...això diga-li a un pèndol, a veure què et diu!
dimarts, 10 de març del 2009
Reflexió metronòmica
Sobre la coneguda frase de la llargada no importa...
...això diga-li a un pèndol, a veure què et diu!
...això diga-li a un pèndol, a veure què et diu!
dimarts, 3 de març del 2009
el dia que el nom del bloc agafa consitència altre cop
Sí, suposo que era qüestió de temps, però havia de passar. En aquests moments de sorpresa i cabreig puc dir, alt i clar, altre cop:
Imagina't un client torracollons. Imagina't un client que vol màgia. Imagina't que aconseguixes fer tot el que el client vol d'una forma gairebé màgica. Imagina't que el client queda sorprès i content. Imagina't que els jefes estan tant sorpresos que fins i tot envien un email de felicitació i tothom es vol posar les piles per veure com fer funcionar la màgia aquesta.
Imagina't, també, que tu ja sabies que no era tot màgia, només era qüestió d'emprar la tecnologia més bona que havies trobat de la manera més eficient possible, dins de certs requeriments (el fet de no poder usar python segurament dificulta les coses, però ja havies superat aquesta dificultat). També està clar que això no t'importa, perquè encara que no tot fos màgia i haguessis de posar-hi part d'intel·ligència pel mig (sinó és impossible fer res eficient, que vagi bé i que s'adapti específicament a una feina concreta) com que ets un programador i el que fas és programar, no t'extranya pas gens haver-ho de fer. Potser fins i tot es pot donar el cas t'agradi programar (ja se sap que els programadors són uns freakies i que aquestes perversions els agraden, com llegir articles de computació quàntica o llenguatges formals a la wikipedia).
Doncs això és l'única cosa que pots fer: imaginar-t'ho.
Hi ha algú per damunt que prendrà la decisió tecnològica més absurda (el client, que és un analfabet, com a mínim tecnològic). I, és clar, imaginant tantes coses, aquesta última no l'havies pogut imaginar. Tot allò que eren avantatges i encerts sembla que ara no importa perquè, i aquí és on el meu raciocini entra en col·lisió no elàstica amb la realitat, sembla superflu perquè la única cosa que importa és que els programadors tontos també puguin fer coses (encara que tornem al model d'abans on res funciona --o funciona i deixa de funcionar sense que ningú sàpiga perquè--, i on tot va desenes de vegades més lent i funciona milers de vegades de forma més complexa --innecessàriament, com havies demostrat de forma empírica--).
Lamento profundament el gran dany intel·lectual que està creant Microsoft i els seus productes en tota un generació de possibles futurs programadors que mai sabran la veritat i que mai hauran vist una línia de codi en un editor no visual. El que és realment lamentable i trist és que són precisament aquests pobres no-futurs programadors els qui es perdran la màgia, que potser no existeix, però a la que pots acostar-te amb només unes línies de codi (i aprofitant el codi immensament màgic que ha fet algú altre que sabrà molt més que tu, encara que potser no treballi en una gran empresa fagocitària).
Ara només em queda la opció de relaxar-me davant la terminal,
ara sí que no entenc res...
Imagina't un client torracollons. Imagina't un client que vol màgia. Imagina't que aconseguixes fer tot el que el client vol d'una forma gairebé màgica. Imagina't que el client queda sorprès i content. Imagina't que els jefes estan tant sorpresos que fins i tot envien un email de felicitació i tothom es vol posar les piles per veure com fer funcionar la màgia aquesta.
Imagina't, també, que tu ja sabies que no era tot màgia, només era qüestió d'emprar la tecnologia més bona que havies trobat de la manera més eficient possible, dins de certs requeriments (el fet de no poder usar python segurament dificulta les coses, però ja havies superat aquesta dificultat). També està clar que això no t'importa, perquè encara que no tot fos màgia i haguessis de posar-hi part d'intel·ligència pel mig (sinó és impossible fer res eficient, que vagi bé i que s'adapti específicament a una feina concreta) com que ets un programador i el que fas és programar, no t'extranya pas gens haver-ho de fer. Potser fins i tot es pot donar el cas t'agradi programar (ja se sap que els programadors són uns freakies i que aquestes perversions els agraden, com llegir articles de computació quàntica o llenguatges formals a la wikipedia).
Doncs això és l'única cosa que pots fer: imaginar-t'ho.
Hi ha algú per damunt que prendrà la decisió tecnològica més absurda (el client, que és un analfabet, com a mínim tecnològic). I, és clar, imaginant tantes coses, aquesta última no l'havies pogut imaginar. Tot allò que eren avantatges i encerts sembla que ara no importa perquè, i aquí és on el meu raciocini entra en col·lisió no elàstica amb la realitat, sembla superflu perquè la única cosa que importa és que els programadors tontos també puguin fer coses (encara que tornem al model d'abans on res funciona --o funciona i deixa de funcionar sense que ningú sàpiga perquè--, i on tot va desenes de vegades més lent i funciona milers de vegades de forma més complexa --innecessàriament, com havies demostrat de forma empírica--).
Lamento profundament el gran dany intel·lectual que està creant Microsoft i els seus productes en tota un generació de possibles futurs programadors que mai sabran la veritat i que mai hauran vist una línia de codi en un editor no visual. El que és realment lamentable i trist és que són precisament aquests pobres no-futurs programadors els qui es perdran la màgia, que potser no existeix, però a la que pots acostar-te amb només unes línies de codi (i aprofitant el codi immensament màgic que ha fet algú altre que sabrà molt més que tu, encara que potser no treballi en una gran empresa fagocitària).
Ara només em queda la opció de relaxar-me davant la terminal,
>>> import this
Subscriure's a:
Missatges (Atom)