Capvespre d'abril

Una quantitat ingent de gent i ni una gota de vent ni pel davant ni de ponent. Llibreters suant i fent-se l'agost a l'abril, venent a granel milers de llibres, com si fos mel. Vianants poc fluents que mantenen el cabal peripatètic i interrompen la dialèctica només per clissar un llom que sobresurt d'un envà humà i on s'hi pot llegir de reüll un títol que deixa molt que desitjar, més que el pa de forn nou, que cada dia s'assembla més al xiclet de fàbrica i que té una molla que si es mulla desapareix de les mans com les notes d'una arpa de boca ho fan del temps o les sanefes de l'espai. Temps que perds comprant i guanyes caminant, o això diuen. Travessia urbana agafat de la ma de la muller, que si sua és igual (o millor, depèn), i que acaba com abans: sopant a l'exterior, amb un somriure als llavis i una complicitat que es pot tallar amb un ganivet... perquè la pizza la menges amb les mans, es clar.

Em fa gràcia

Em fa gràcia i Gracia cada vegada em fa menys. El primer cas és perquè he fullejat (no pagava pas la pena de llegir-ho) el Time Out Barcelona i he quedat impregnat (o més aviat empastifat) de provincianisme mal entès i d'hipocresia real o innocent, institucional o de la gent que treballa per viure. Com a mostra de provincianisme hi havia individus que tenien la fantasia mental d'afirmar que "Gracia és com un poble, la gent et saluda pel carrer". A mi també em passava, fins que vaig optar per fer-li cas al de la camisa blanca i vaig començar a prendrem les pastilles vermelles cada matí, amb l'estomac buit i després d'haver dormit sense malsons gràcies (la paraula es repeteix) a les blaves. Típic.

De petit (massa petit per assumir-ho realment) anava a una escola semi-pública (a Gracia, precisament) i se'm va inculca la idea (inculcar subcutániament, com un xip de control, a base d'operacions quirúrgiques de dialèctica violenta per par d'un visionari que probablement roçava l'esquizofrènia i gaudia notablement del deliri --cas habitual quan ets l'únic que té la raó--) que formava part d'una élit d'estudiants únics i poderosos, conscients i respectats, senzillament pel fet d'estudiar al lloc on estudiava. Decepció ontològica: quan arribes a l'institut i descobreixes el mon (i el tabac, els tallats, els sostens i la pubertat) també t'adones de l'estafa, no ets únic. Bé, no dic que un no sigui únic, això es descobreix més tard, després que les hormones hagin fet la seva feina i hagin destruït la infància, però no ets l'únic que t'havien dit que eres. Probablement ets un únic millor i certament ets un únic conscient de la no unicitat universal.

El que fa vergonya és haver viscut sempre a Gracia (sense haver sigut mai gracienc, per pocs metres), fins i tot haver fet esport als Lluïsos (punt importantíssim del decàleg d'11 condicions indispensables d'un bon gracienc, segons Time Out Barcelona), i haver d'aguantar (encara) tantes imbecilitats sobre els signes d'identitat i sobre l'excelència de ser gracienc. Més que res, perquè ara una birra val una pasta, anar a sopar és una inversió no trivial i comprar-s'hi un pis és realment impossible (cosa que contrasta fortament amb la mentida --ara ja no és una simple opinió, sinó una profunda i fastigosa mentida-- que a Gracia la paraula especulació no existeix).

Ara he acabat vivint a Sant Andreu. També se senten molt especials i no negaré que ho siguin. De poble també ho semblen, com els de Gracia. Als comerços em fan fora a les 19.30 perquè tanquen a les 20h i tothom em saluda pel carrer. Especialment els dies que no m'he pres la pastilla.

Python & Google, pot demanar-se res més?

Bé, bé, bé. Si per causa de la feina feia temps que tenia el python abandonat, pobre, ara tinc excusa per deixar d'anyorar-lo. Que google aposti d'una forma tant explícita per python és genial. M'encanta.

Deixo el link: http://code.google.com/appengine/

Si és que al final el blog perdrà el títol i encara acabaré entenent algo... :S

Bending

No té sentit ni raó de ser que escrigui aquestes bajanades en aquest bloc, però, a part que és gratix, no puc evitar-ho. Estic pres d'una eufòria que no puc contenir i alhora no puc expressar, perquè són més de les onze (tocant a quarts de dotze) i si continuo fent sonar l'harmònica o bé baixaran els veins o bé baixaré jo per la finestra amb una acceleració vertical dirigida cap al centre de la terra, de modul g (9.81m s ^-2) i, segurament, amb velocitat inicial no nul·la i també dirigida cap avall, si bé amb un cert angle alfa respecte la vertical per tal que el punt de col·lisió estigui a x > 0 i, concretament, al mig del carrer.

Per això ho escric aquí, perquè visc en un novè pis. Total, que la burrada que volia dir és només que, tot i que fa dies ja que pensava que em començaven a sortir els bends amb l'harmònica, avui he tingut una mena de revelació fisiològica quan he fet el meu primer bend de veritat (i si torna a passar que això només és un avís i que arribaré a un estadi superior de comprensió corporal, llavors no sé si el meu cor, el meu cap o la meva faringe aguantaran i acabaré amb un infart, una pèrdua ja total de la realitat o amb una harmònica de deu forats al bell mig de l'estòmac en el millor cas i obstruint la tràquea en un dels escenaris més probables).

Per si a algú li interessa i, sobretot, perquè vull enrecordar-m'en, tenen raó les web que diuen que això dels bends és effortless. Portava un més i mig dale que te pego i gairebé posant-me vermell, i no té res a veure amb això. És més aviat això d'intentar respirar des dels peus. L'aire no ha d'arribar a baix amb el diafragma, no. Has d'intentar que et surti pels peus i continuï fins al centre de la terra, on tothom sap que hi ha una Jam de Blues i qui no sap la pentatònica en si bemoll, el castiguen a una caldera on hi ha el Brad Mehldau i el Keith Jarret jugant a perdre la melodia sense que cap dels dos ho aconsegueixi, pels segles dels segles, Ramen!

Amb això ja n'hi ha prou per diagonalitzar una matriu densitat i anar-m'en a dormir, que demà s'ha de currar. Lo bo de currar és que la nostàlgia que sents cada cop que penses, Si no hagués de currar, demà em llevaria d'hora i me n'aniria a fer un cafè a la Barceloneta, és tant gran que si un asteroide no catalogat de la mida de Texas (sempre és de Texas, que hauria de ser un patró internacional de mesura, ja que és totalment estable, fins al punt que allà els humans no han evolucionat mai, sinó que romanen iguals des del dia de la Creació) estés a punt d'impactar a Plaça Catalunya i de matar tots els coloms (i la resta especies que poblen el planeta), no em preocuparia gens ni mica, perquè ser fer bendings i l'últim lament mai escoltat seria un re que davalla mig to i es converteix en un re bemoll que fa plorar fins i tot la sorra.