Conte de Nadal

Fa moltíssim temps Hohnerland a l'hivern era un lloc silenciós i tètric. Com és ara?... no ho sap ningú. S'han perdut els mapes i --és més-- gairebé ningú creu en la seva existència. Però el cert és que les coses van passar més o menys tal com només els avis més vells dels avis més vells recorden. L'orografia particular de tap de boli Bic invertit era especialment problemàtica a l'hivern. A l'estiu no: podies pujar fins la punxa i veure tota la vall, amb el seu gran llac rodó al mig, però a l'hivern el preciós paisatge verd era una trampa mortal. Ja sabeu que per aquestes latituds a l'hivern hi fa un fred que pela. I neva. Molt. Tot el dia i tota la nit. La gent de Hohnerland, de fet, s'adonava que era hivern perquè nevava, ja que degut al l'estancament genètic de dècades senceres, no tots tenien l'enginy suficient per seguir el calendari i no sabien ni tant sols si un bon dia era dissabte o dimecres, si era l'abril, el maig o el juny. Tampoc acostumaven a mirar el cel i si ho hagués fet algú, no hauria sigut pas astrònom, que, d'altra banda, tampoc era la millor professió per tenir en una vall estreta on l'esfera celest es limitava a un troç de circumferència per on no passava mai la lluna. Una velleta que s'havia deixat la vista a base de sargir mitjons, recordava l'efemèride d'un cop que va coincidir que un troç de glaç de la punta del tap de boli havia reflexat, uns minuts d'una nit totalment negra, la llum d'un objecte molt brillant i gairebé blanc, com els mitjons fregats durant hores al llac rodó, deia. Un visitant (el visitant, com l'anomenava) els va dir que molt probablement allò era la llunya, i baixant el cap, va dir: Espero... (i més fluixet), perquè si ha començat l'holocaust nuclear a l'altra banda, no sé si vull tornar a casa... i no m'hi veig vivint la resta dels meus dies en una vall tant tancada que fins i tot tenen eco els meus pensaments lascius. La raó de que Hohnerland fos un lloc tant i tant silenciós a l'hivern és precisament l'eco: a l'embut de la vall el so rebota tant que acaba donant la volta i, si no vigiles, et pots quedar sord. No hi ha pas cap pastor, per molt que sigui el més tonto de tots, que se li acudeixi de cridar JAU! al gos de les ovelles, i ni pensar-hi, tampoc, a fer el xiulet amb els dits. No. Hi ha una ordenança expressa només per això: ningú pot cridar ni emetre sons forts. I, a l'hivern, ni tant sols es pot parlar a l'exterior. Sembla exagerat, quan t'ho expliquen, però qui ho va veure de primera ma va deixar dit que no ho era pas, que amb tota la neu que arribava a caure-hi, si algú hagués estornudat sense tapar-se el nas i la boca amb un coixí de plomes d'ànec, l'allau immensa provocada hauria colgat de neu tot el poble, el llac i fins a ben bé un terç de la vall, deixant, òbviament, a totes les famílies sense casa, cosa que no hauria tingut importància en aquells moments de desgràcia extrema, perquè haurien mort tots d'asfíxia i hipotèrmia al cap d'uns minuts. Per molt que la deriva genètica hagués impossibilitat durant anys que cap escolar de Hohnerland tingués una pensada prou bona com per inventar un giny capaç de sargir mitjons automàticament, o bé per modelar el vidre amb el mestratge suficient com per retornar el punt focal de les avies a una distància superior a la punta del nas, per molt limitades que fossin les ments de les d'altra banda bellíssimes persones de Hohnerland, tots sabien i comprenien (o, com a mínim, ho creien amb fe devota) que no podien fer cap mena de soroll a l'hivern (a l'època que nevava). Clar que tal com passa sempre, tota norma té la seva excepció. Una de les dones més maques de Hohnerland havia estat dotada de poc cap, però de molt d'amor, i, també, d'uns grans pits. No es pot tenir tot. A l'estiu els joves Hohnerlandesos no podien reprimir-se els fogots i s'havien d'estar banyant contínuament a l'aigua freda del desglaç. Durant l'època en que la Josefina havia estat més maca i florida, gairebé la meitat de la població de Hohnerland havia deixat de banda les seves obligacions laborals (que tampoc estaven legislades massa bé) i nedaven tot el dia, a veure si amb el cansament a les nits podien dormir tranquils. Aquell any les ovelles van dormir calentíssimes (tant com els joves a qui l'aigua freda del llac no acaba de relaxar totalment), perquè ningú les va esquilar i semblaven més aviat troços de cotó fluix amb potes. Va passar tot el que se suposa que era l'estiu, van començar a caure les fulles dels arbres i va començar a gelar-se el llac i a nevar. La part positiva és que la calma havia tornat a Hohnerland i les nits fredes les passaven els Hohnerlandesos al bar, prenent caldo d'ovella amb unes gotes de destil·lat propi que li donaven un toc que els feia conversar i ballar durant hores. La fatalitat --que sempre ve precedida de la calma-- va produir-se una nit de desembre. La Josefina no tenia sostens nets i uns que volia posar-se tenien la tira encara trencada perquè la pobra avia dels mitjons no havia tingut prou llum ni vista per enfilar l'agulla i ho havia deixat per a l'endemà. Així que enlloc de pensar-hi una estona, va tirar pel dret, va posar-se directament una camisa i va anar-se'n al bar. Com he dit, aquell estiu les coses no havien anat del tot ben encaminades i la producció llanera se n'havia ressentit força, però per no perdre clientela els dos germans que feien les camises, havien decidit que no baixarien pas la producció. El nombre de camises s'havia mantingut, si bé la qualitat havia minvat una mica, com veureu a continuació. Amb el fred que feia i amb la bona edat que tenia, a la Josefina se li van posar els mugrons contents, per dir-ho d'alguna manera, i amb la quasi transparència de la camisa nova i sense sostens, quan va entrar al bar, que estava ple de nois joves que feia uns mesos que no podien banyar-se perquè el llac estava ben gelat i que ja s'havien pres tres o quatre tasses de caldo, pel cap baix, va disparar les glàndules encallades i, amb molta mala sort, també les cordes vocals reprimides per l'ordenança. Els joves van perdre els papers i van proferir un OOOOOOOOOOOOOOOOH, que va ressonar per tota la vall. Des de dalt de tot a la punta del tap, fins a la vora del llac i traspassant-lo fins a l'altra banda, una esquerda descomunal va trencar el glaç i la neu en dues parts i l'allau va començar a baixar, pronosticant el desastre final. Però, per única vegada, la sort va trobar-se amb la desgràcia i la va vèncer. Napoleó era un noi més aviat solitari que vivia a les golfes d'una casa plena de germanes emprenyadores i es refugiava en uns llibres que ningú més entenia. Estaven plens de símbols, alguns dels quals la vella que sargia mitjons deia que el seu difunt marit, que havia estat un savi, entenia, i que li havia dit que eren nombres, integrals de convolució i equacions termodinàmiques. Napoleó no havia pensat mai que aquell passatemps tant gratificant en una casa plena d'hostilitats fraternals, tingués aplicació pràctica, però el cert és que en aquell moment crític va entendre-ho tot de cop, i va tenir dues visions, no sabem pas quina de les dues més importants. Les explicaré amb el mateix ordre amb que les va portar a la pràctica. En el moment just que l'esquerda tocava la bora del llac més propera al pub, va empassar-se d'un glop la tassa de caldo i va saltar als peus de la Josefina, de genolls. Li va dir: No tenim pas més temps per fer-ho tal com diuen que s'ha de fer, Però això no li treu pas importància, T'estimo Josefina, Sempre t'he estimat, Vols casar-te amb mi? I la Josefina, que ara ja sabem que no només tenia els mugrons de punxa pel fred va contestar: Sí, vull! Llavors el Napoleó va dir-li que se saltava els detalls i que li explicava directament la Llei de la Termodinàmica que diu que el roçament genera calor, que és una forma d'energia. La Josefina, que no és que fos tonta, com s'ha dit abans, sinó que era molt tímida, va entendre el que volia el Napoleó amb una complicitat suficient perquè l'alcalde entengués que el casament ja era més que efectiu i digués: Abans que morim tots, pago l'última ronda de caldo, Vosaltres dos: aneu als arbres de vora el llac i feu el que pogueu! I va tira-los una manta. La Josefina i el Napoleó no s'ho van fer repetir dues vegades, van sortir corrents i van quedar ajaguts sota la manta, vora el llac, mentre la neu començava a devorar les primeres cases. La manta va començar a pujar violentament amunt i avall, amunt i avall, amunt i avall, i a la vora dels arbres va començar a evaporar-se la neu. Però la manta seguia movent-se perquè tant el Napoleó com la Josefina havien estat trenta-sis anys esperant el moment sense arribar mai a saber-ho, i el roçament va fer-se tant i tant intens que tota la neu de la vall va sublimar-se. El Napoleó, que no ho havia vist perquè estava d'esquena, i creient que anava a morir, va oblidar-se de la pregunta de la Josefina de com era possible passar de l'estat sòlid al gasós sense passar per l'estat líquid, i va seguir fent la feina de la seva vida amb total dedicació. El vapor d'aire, al ser menys dens, va començar a ascendir i mentre ho feia perdia part de la calor, però era tant calent, que va començar a fondre l'allau immensa. Al cap d'uns minuts, la vall va convertir-se en una espècie de bany turc. Al cel van començar-se a formar els primers núvols i les ovelles, que havien absorbit part de la humitat, van quedar-se amb la mitat de volum, fent un efecte d'ànecs remullats. Però per sort, el vent va bufar i els núvols van sortir del tap i van anar a ploure a d'altres contrades, salvant el poble que ja s'havia salvat de l'allau, d'un imminent diluvi quasi universal. La nit va passar i els amants van poder descansar, després d'esmorzar una mica. L'avia, veient que no podria esquilar unes ovelles tant i tant xopes, va agafar uns sostens de la pila, va asseure's a la taula de cosir i va enfilar l'agulla amb el primer raig de sol. D'ençà, Hohnerland a l'hivern és un lloc tant i tant sorollós que no hi va ningú de vacances i ja ningú no se'n recorda. Els qui poden, fan com la Josefina i el Napoleó, i els altres s'asseuen al voltant de la llar de foc, prenen unes tasses de caldo, canten, i també generen una quantitat de calor que equival al treball de fricció que fan amb un utensili que en altres llocs anomenen zambomba, mantenint la neu a ratlla i l'esperit més calmat. Si algú recorda Hohnerland avui és només per la qualitat superior de les seves camises de llana.