Aquella nit d'hivern, la Josefina va treure's els mitjons i va deixar-los a l'ampit de la llar de foc mentre un guarda de la cort l'espiava des de la caserna de vigilància. El soldat, potser perquè havia begut algun got més de pacharan al sopar d'empresa, va imaginar, en veure la cama nua, un pernil de gla de 70€ el Kilo i va mossegar-se el llavi inferior mentre notava un bulto que li feia nosa a la butxaca.
La Josefina, que com més dies feia que pensava que l'espiaven més semblava notar aquella escalfor suau pròpia de l'oporto i més ganes tenia de menjar turró, va acostar-se a la caserna remenant el darrere. El soldat va posar-se a suar i va intentar no mirar-li els pits, que no recordava tant grans. Mentre sortia d'una reflexió metafísica on concloïa que les lents convergents i divergents adequadament disposades produïen un augment òptic, va trobar-se la Josefina davant seu, clavant-li la mirada als pantalons. Seguint ordres i amb tota la disciplina i dignitat que li havien inculcat a base de garrotades, va quedar-se ferm i mirant a l'infinit.
La Josefina, que tenia molta empempta per aquestes coses i estava contenta, va introduir suaument la ma a la butxaca del soldat i va trobar-hi una cosa ben dura. Sorpresa, però decidida, va aixecar el cap un moment, va mirar-lo als ulls tot suplicant permís, i va acostar-se-la als llavis mentre obria bé la boca per agafar aire.
Napoleó havia seguit tota la maniobra des de lluny amb molta cautela i paciència, però arribats a aquest punt va empunyar l'espasa i va començar a correr mentre pensava (en Francès) algun tipus d'insult adequat a l'ocasió. Però tant sols un segon abans que l'espasa pogués tocar el coll del soldat i segar-li per sempre la vida, va sentir les primeres notes de La Marsellesa. De cop i volta, mil pensaments van passar pel seu cap, el més important del quals era que la Josefina no era bòrnia, que no tenia cap ull de vidre. Comprenent-ho tot sobtadament, va abaixar l'arma i va tocar lleugerament l'esquena de la Josefina perquè es girés mentre cridava per a que tothom el sentís: "A partir d'ara, el dia 24 a la nit cadascú a casa seva!, amb la família! Ah, i queden suspeses les classes de música fins a nova ordre!" Va pessigar la galta a la Josefina, va passar-li la ma per l'esquena i va tornar-se'n a casa amb la seva dona.
El soldat, acatant a l'acte les noves ordres, va anar-se'n a casa, i per celebrar que li havien donat festa, va improvisar una infinitat de cançons amb l'harmònica, mentre la seva dona servia turrons als nens i feia el rostit de l'endemà mentre el mirava amb el somriure dels dissabtes a la tarda. Nou mesos després van tenir un nen molt bufó i li van dir Jesús perquè va esternudar al quiròfan.
divendres, 21 de desembre del 2007
dimarts, 4 de desembre del 2007
Estudi sobre el cabal
Tothom qui hagi agafat el Metro a les hores punta del matí o (i potser encara més) de la tarda té una teoria pròpia sobre el buidatge de l'andana (per no dir baixador, que seria molt més correcte i lleig). De fet, mentre surts del vagó i esperes a sortir del metro, tens temps de sobra per a l'anàlisi.
Els "tolerants" entre cometes fan cua pacientment i a risc de ser empesos al forat de la via quan el metro marxi perquè pensen que si volen pujar amb les escales mecàniques s'han de posar a la dreta i deixar un carril (per dir-ho d'alguna forma, ja que l'amplada d'unes escales mecàniques és molt menor que la distància entre caderes d'una dona que hagi parit més de tres fills) buit per als que tenen pressa i volen pujar per les escales mecàniques i caminant (a aquestes velocitats extremament no relativistes la composició de velocitats és una suma de vectors de no res, tot linial). Normalment hi ha qui o bé pensa més o bé viu a la inòpia i s'atura enmig de l'escala mecànica, ocupant el troç esquerre. No cal dir que els impacients que van amb un coet al cul i amb lleganyes als ulls i un troç de bolleria industrial a la ma, perden els estreps i reneguen mentre posen emfasi en el seu dret a circular sense obstacles. A priori podria semblar que tinguin raó i que les velles despistades i caduques que també són malparides i tocacollons, podrien molt bé fotre el fotut favor d'apartar-se i posar-se a la dreta, deixant el carril pels qui tenen pressa.
Pensant-ho dues vegades, però, recordo que el cabal, que és una mesura de la quantita de fluid que passa per una determinada conducció o canal, depén tant de la velocitat com de l'area del conducte. Així que penso, amb la densitat gairebé infinita d'individus de totes les especialitats (lents, ràpids, nets, bruts, brutíssim, extra bruts i guarros), el més òptim és ocupar els dos carrils (que són un per als hómids típus BIG SIZE o per les escales tipus Liliput, com les de Sagrada Família) i no queixar-se. De fet, així ens estalviariem de girar-nos cap a un dels ràpids lleganyosos i dir-los: "Perquè no fots el fotut favor de posar-te el despertador deu minuts abans, rentar-te cada matí la cara i deixar de culpar a la gent de la teva incapacitat d'entrar a l'hora a la feina?".
Si la densitat és més alta encara, fer dues rengleres a l'escala mecànica i que les dues, a sobre!, caminin, ja seria el colmo de l'optimització. Això sí, pujar per la no mecànica, ho descarto per possible xoc inelàstic frontal.
Els "tolerants" entre cometes fan cua pacientment i a risc de ser empesos al forat de la via quan el metro marxi perquè pensen que si volen pujar amb les escales mecàniques s'han de posar a la dreta i deixar un carril (per dir-ho d'alguna forma, ja que l'amplada d'unes escales mecàniques és molt menor que la distància entre caderes d'una dona que hagi parit més de tres fills) buit per als que tenen pressa i volen pujar per les escales mecàniques i caminant (a aquestes velocitats extremament no relativistes la composició de velocitats és una suma de vectors de no res, tot linial). Normalment hi ha qui o bé pensa més o bé viu a la inòpia i s'atura enmig de l'escala mecànica, ocupant el troç esquerre. No cal dir que els impacients que van amb un coet al cul i amb lleganyes als ulls i un troç de bolleria industrial a la ma, perden els estreps i reneguen mentre posen emfasi en el seu dret a circular sense obstacles. A priori podria semblar que tinguin raó i que les velles despistades i caduques que també són malparides i tocacollons, podrien molt bé fotre el fotut favor d'apartar-se i posar-se a la dreta, deixant el carril pels qui tenen pressa.
Pensant-ho dues vegades, però, recordo que el cabal, que és una mesura de la quantita de fluid que passa per una determinada conducció o canal, depén tant de la velocitat com de l'area del conducte. Així que penso, amb la densitat gairebé infinita d'individus de totes les especialitats (lents, ràpids, nets, bruts, brutíssim, extra bruts i guarros), el més òptim és ocupar els dos carrils (que són un per als hómids típus BIG SIZE o per les escales tipus Liliput, com les de Sagrada Família) i no queixar-se. De fet, així ens estalviariem de girar-nos cap a un dels ràpids lleganyosos i dir-los: "Perquè no fots el fotut favor de posar-te el despertador deu minuts abans, rentar-te cada matí la cara i deixar de culpar a la gent de la teva incapacitat d'entrar a l'hora a la feina?".
Si la densitat és més alta encara, fer dues rengleres a l'escala mecànica i que les dues, a sobre!, caminin, ja seria el colmo de l'optimització. Això sí, pujar per la no mecànica, ho descarto per possible xoc inelàstic frontal.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)