diumenge, 25 de desembre del 2011

Conte de Nadal

El van deixar sortir el dia 24 al vespre. Feia quatre anys que l'havien tancat per tocar l'harmònica de nou del matí a sis de la tarda, parant una hora per dinar. Algú savi li havia dit que quan un té un do s'hi ha de dedicar de forma absoluta i contínua, obsessiva, si cal, i així ho havia fet, perfeccionant el seu art dia sí, dia també.

Bé, realment no era aquest l'únic motiu, mai l'és. Al balcó de davant (i un pis per sota, punt important per en Napoleó, que no era cec), hi havia una noia molt ben dotada pel ritme que sortia, sabent-se observada, a celebrar amb complicitat les melancòliques melodies blueseres i els grooves d'en Napoleó. La Fortuna és selectiva i injusta i reparteix a les seves filles predilectes molts més dons que a les altres, i va dotar a la Josefina d'altres atributs, a part del ritme, atributs que eren especialment agraïts per en Napoleó, que se'ls mirava des del pis de dalt.

Es comprèn, donades les circumstàncies, que els dos adolescents es comuniquessin a la seva manera, i que com dos pèndols acoblats compartissin l'energia l'un amb l'altre, en una relació sensual de vaivé a distància.

Lamentablement, al pis de sota d'en Napoleó hi esperava la mort una respectable senyora histèrica amb una sordesa selectiva que transformava mentalment el blues d'en Napoleó en una espècie de tortura sònica i que, des que havia desaparegut el ministeri de Ciència i Tecnologia i s'havia desmantellat meticulosament la sanitat pública, havia quedat sanitariament desatesa.

Mentre en Napoleó i la Josefina comunicaven l'un a l'altre l'energia i les ganes de viure a distància tot augmentant el ritme de forma no lineal fins a uns creixendos que roçaven un altre tipus de ritual tant adolescent com el que esteu pensant, la respectable senyora del pis de sota percebia cada cop més la força vital del blues hormonal dels enamorats com una càstig cruel. Amb els dies, la sensibilitat i frigidesa mental de la respectable senyora del pis de sota va mutar en venjança i va consumar-se en una denuncia absurda que va ser atesa per un jutge, més botxí que jutge, que havia dilapidat la seva adolescència amb dues activitats igualment malaltisses: la pràctica habitual de la ma dreta i l'estudi memorístic exacte de la Llei basat en el supòsit i prejudici que aquesta era infal·lible.

La perseverància obsessiva i sovint confosa entre les dues activitats van formar i deformar la intel·ligència de l'estudiant i el van preparar per aprovar totes les oposicions amb nota i li van donar un lloc preferent a la judicatura de Hohnerland. Arribat el dia fatídic, denuncia en ma, la ment malalta d'aquest va concloure que el més just era tancar o recloure i inhabilitar i impedir de tocar més a en Napoleó, per un període de quatre anys i un dia. I va picar tres cops amb el martell, demostrant una notable falta de sensibilitat pel ritme.

En Napoleó, impotent (de voluntat), va plorar nit rera nit, a la cel·la d'una presó anecoica, on els laments dequeien exponencialment i la solitud augmentava com una singularitat essencial, estat d'ànim idoni pel blues, d'altra banda. El cos humà no pot fabricar llàgrimes indefinidament, i, passat un temps prou llarg, els llacrimals del Napoleó van quedar eixuts com molt abans s'havia assecat també el cervell excessivament exposat a la norma del jutge, més botxí que jutge, que l'havia engarjolat.

La Fortuna és selectiva i injusta i reparteix entre els seus fills predilectes molts més dons que als altres: en aquell ambient humit de llàgrimes, i potser no només de llàgrimes, en Napoleó va ofegar la pena i va fer germinar un pla. Va aprofitar la pressió de vapor de les llàgrimes vessades per condensar un blues únic. Començà a somiar despert amb la Josefina i anava tocant mentalment una harmònica invisible i perfecta, preparant la seva ment (i el seu cos) per ser lliure.

El van deixar sortir el dia 24 al vespre. La Josefina se li va atansar a cau d'orella i, invocant la dita, va recitar: "Per Nadal, qui res no estrena, res no val" i diposità, suaument, l'instrument a la seva ma. En Napoleó, sense dilació, va posar-se l'harmònica a la boca i va començar amb un bending del tercer forat. Ballant com dos pèndols acoblats que compartissin l'energia l'un amb l'altre per primer cop, van recuperar les hores de blues perdudes durant aquells anys. La litúrgia innocent va durar fins a mitja nit, i la Josefina i en Napoleó van fer una pausa per agafar aire.

Aprofitant aquest moment de distracció i mirant-se la Josefina com del pis de dalt estant, en Napoleó va guardar-se l'harmònica, va atansar-se a cau d'orella de la Josefina i, invocant la dita, va recitar: "Per Nadal, qui no s'estrena, res no val" i posà, suaument, la ma de la Josefina al seu instrument.

divendres, 24 de desembre del 2010

Conte de Nadal

Höhnerland s'havia tornat fred i silenciós com una plantació de llengüetes acabada de segar. Als camps feia dues collites que no hi creixia ni una harmònica. Podies passejar-t'hi sense ulleres de sol. Res a veure amb l'època encegadora, quan les fileres interminables de deu forats recent brotades reflectien la llum del sol com un llac de plata. Ara eren eixuts d'alumini i les ulleres de sol tant sols servien per protegir els joves que sense feina i sense futur marxaven a la ciutat per embussar els carrers i la seva ment d'un malestar creixent. Qui ho havia de dir quan els camps brillaven com el llautó, que es desafinaria tot de forma tan abrupta que ni els especialistes més experts en acústica teòrica podrien explicar la falta de ressonància ni amb les tècniques més avançades de descomposició en funcions ortogonals.

El dia de Nadal d'aquell hivern fred i trist el Napoleó i la Josefina també havien començat amb el peu esquerre:

-- Preferiria no fer-ho -- va afirmar el Napoleó.

-- No comencem. No comencem, que sempre em fas el mateix -- va contestar la Josefina, cansada.

-- Et dic que preferiria no fer-ho! -- va dir el Napoleó alçant la veu.

-- Au va! Sempre dius el mateix, sempre protestes, -- va contestar, condescendent, la Josefina mentre sucava uns melindros al cafè i els anava col·locant ordenadament al fons d'un tupper -- I després acabes fent-ho igualment.

La Josefina va agafar la mescla de mascarpone i ous i va extendre'n una capa generosa per sobre dels melindros amb una pala de plàstic. Va deixar el bol i va començar una segona capa de melindros. El Napoleó, enrabiat, va arrancar l'anorac vell del penjador per no haver d'anar a buscar el nou que encara estava tirat a la cadira i va marxar tancant la porta d'un cop sec.

Caminant, el Napoleó havia arribat als antics conreus. Va asseure's en una soca muda i va posar-se a contemplar els camps amb nostàlgia. Al cap d'una estona va tenir un calfred i va estremir-se. Va pujar-se el coll de l'anorac i va posar-se les mans a les butxaques.

Feia temps que no agafava l'anorac vell. Al posar-hi les mans va notar que la dreta, enlloc de trobar refugi, va topar amb una peça metàl·lica i freda i l'altra unes ulleres de recol·lector. Immediatament reconegué la primera harmònica que havia collit i afinat.

Va posar-se les ulleres de sol, com per recordar. I va fer-ho. Va concentrar-se una mica i la ràbia que li quedava va fer ressonar el TOC-TOC intern de recol·lector. Era un ritme lent, però caminava, i mentrestant amb les mans havia acariciat i escalfat l'harmònica. Se la va acostar als llavis.

La Josefina s'havia encallat en un punt de la lectura: "Los numeros naturales son, de hecho, los cardinales finitos (en el sentido en que los cardinales infinitos son las cardinalidades de aquellos conjuntos, como el N anterior, que contienen subconjuntos propios de la misma cardinalidad que sí mismos)." Va deixar el llibre i va pensar que el Napoleó ja feia massa estona que era fora. A més, va veure que l'anorac nou penjava de la cadira i va començar a patir. No pot ser que aquest Napoleó hagi marxat de casa així, amb el fred que fa! Va comprovar que el tiramisú s'estava assentant bé, i va anar a trobar-lo.

El Napoleó, amb el contacte metàl·lic als llavis, havia activat la memòria muscular, una mica entumida pel fred i la falta de pràctica. Començava a recordar l'estructura bàsica dels 12 compassos.

La Josefina començava a pensar on coi podia haver-se ficat el Napoleó quan va sentir un soroll antic, però familiar. Era inconfusible: un bènding del novè forat. Va accelerar el pas i el pols. Feia molt que no sentia aquest so i sabia perfectament què venia a continuació. Va afinar l'oïda i va copsar la direcció d'on provenia el gemec, que ara ja començava a semblar una melodia de rossinyol del Delta.

Els nois i les noies que jugaven al bosc abans de sopar també van sentir-ho. El que estava d'esquena comptant contra un gran clarinet de fusta de més de cent anys, va parar i, saltant-se les normes, es va girar:

-- Això és un blues! -- va cridar als altres -- el meu pare va explicar-me que abans tothom tocava blues.

Els altres van interrompre la corredissa i en un moment van estar organitzats per a l'expedició. No es cap vergonya dir que els pobres vailets tenien una mica de por. No havien sentit mai blues en primera persona i no sabien ben bé què era, només sabien allò que havien pescat de les converses dels grans. I, com que ningú els havia parlat mai oberta i francament del tema, ho tenien per una cosa una mica proscrita i, per tant, molt més atraient que el fet i amagar. Sigilosament, van marxar cap al focus sonor.

La Josefina era a tocar del Napoleó, però ell no la veia perquè estava concentrat amb un trino del tercer i quart forat, i volia aplicar-hi un bènding com feia anys abans. A més, les mans se li havien despertat i acompanyava la melodia amb uns efectes udolats i amb molt de swing.

El que va passar a continuació tampoc ho havien vist pas mai els joves espies, encara que també n'havien deduït alguna cosa de les converses dels grans.

La Josefina va agafar el Napoleó per la cintura i el va abraçar. Ell va reaccionar amb un bènding llarg i un vibrato profund. Va mirar la Josefina i va atacar amb un tren llarg i ràpid: aspirant i expirant, aspirant i expirant, taca-taca, taca-taca, taca-taca!

Llavors, els vailets van entendre dues coses: s'havien fet grans i els agradava el blues! També van comprendre que hi ha moments en que s'ha de deixar sola una parella. Així que van anar-se'n cap a casa a sopar.

El blues del Napoleó i la Josefina encara va durar una estona. Primer el tren va anar augmentant en ritme i en volum com un John Henry, i va acabar tornant-se dolça i melosa com un Sad Blues. La Josefina va dir:

-- Tan capsigrany que ets i ho fas millor que un negre del Delta. Qui ho havia de dir, amb un instrument tant petit, oi?

-- La mida no importa -- va contestar el Napoleó mentre enfundava l'harmònica als pantalons perquè no s'encongís.

Contents i revifats, van tornar cap a casa a sopar. Després van asseure's a la vora de la llar de foc en silenci i van sentir el xivarri. Els nois i les noies devien haver quedat per fumar d'amagat a l'entrada del bosc, pensant com sempre que ningú els controlava. Havien après en una sola tarda el que a la Josefina i al Napoleó els havia costat tota la joventut i ara gaudien del blues amb un ritme i una passió que feia temps que no s'estilava a Höhnerland.

La Josefina i el Napoleó van esbossar un somriure mut i simultani i van mirar-se. Ambdós intuïen que amb el seu humil espectacle improvisat, havien recuperat una cosa molt bona per a ells i per a tot Höhnerland. El Napoleó va murmurar-li a cau d'orella:

-- Te'n recordes? -- va dir i va buscar una postura còmoda al sofà.

Va posar la ma suaument sobre la voluptuosa cuixa de la Josefina. Ella va estirar el braç per sobre el recolsacaps i va tancar el llum de la tauleta. Va sucar dos dits al tiramisú i va dir:

-- Me'n recordo.


dimecres, 30 de desembre del 2009

Teorema H

En un bloc no només hi ha d'haver tonteries, també hi ha cabuda per als fets científics. En aquest post em limito a constatar un fet experimental irrefutable:

El nombre d'harmòniques sempre augmenta.

Sembla que el nombre d'harmòniques està lligat a l'entropia, i és per això que Boltzmann l'anomenava teorema H (tot i que ell va equivocar-se en el signe i per això es va suïcidar).

dijous, 24 de desembre del 2009

Conte de Nadal

El Napoleó sempre havia volgut ser mariner. En ple horari d'oficina s'imaginava que arribava a territoris inexplorats i que descobria espècies d'aus noves, que dibuixava i apuntava a la seva llibreta, que després entregava a les autoritats acadèmiques al tornar i que tothom reconeixeria la seva vàlua. La dèria de viatjar li venia de petit, però al final no havia pogut ingressar a la marina quan era prou jove, i després de la recuperació del seu pare no va tenir valor per anar-se'n. Ara treballava fent els resums de la pestanya de la contraportada dels llibres d'una petita editorial de poca tirada i no gaire qualitat literària, però sí amb un gran ego provinent de la frustració de l'editor, que es feia palès cada cop que el silenci quedava interromput per una frase de l'estil: “Em pots fer el fotut favor de portar-me els Contes de Nadal d'aquell Cervera o no-sé-qui?” i que sovint emfasitzava amb un “D'UNA PUTA VEGADA, sis-plau”.

La Josefina no suportava les males paraules ni els crits. De petita havia passat massa temps en una casa que semblava un galliner i, quan va decidir venir a la ciutat pel seu compte, tot just al complir disset anys, va prometre's que a la seva llar no se sentiria res més que el so d'un petit tocadiscs que reproduiria només peces lentes i de menys de cinc instruments.

De fet, tenia tant respecte per la calma que, cada cop que el director bramava a través del passadís per despertar en Napoleó i demanar-li un resum que havia d'haver acabat el dia anterior, la Josefina es mossegava el llavi amb les dents incisives superiors. L'acció de mossegar-se'ls tenia l'efecte de convertir la seva ràbia en un sentiment de compassió profunda i de tendresa cap a en Napoleó. Un sentiment que s'accentuava quan comprovava que el somiatruites del seu company no s'adonava que els crits anaven per a ell. Llavors s'acostava a la seva taula per repetir-li (suavitzadament i amb veu melosa) les ordres que encara ressonaven entre les parets i que les estanteries buides no acabaven d'esmorteir.

Va ser la primera vegada que la Josefina va entrar al despatx del Napoleó per dir-li que el director el volia veure, que aquest va contestar, mig ensomniat: “però capità!, si amb la vela aquesta tant flàccida no podem avançar ni a un parell de nusos!”. Aquesta resposta va desconcertar la Josefina, però per la cara que feia, ell no podia saber si l'havia ofesa o si l'havia interessat, i no va ser fins que va arribar a casa, després de fer un parell de birres ràpides amb l'editor, quan, a l'anar al lavabo, va comprendre que la paraula “flàccida” probablement no era la que un grumet empraria per adjectivar una vela. Tant mateix, va concloure que seria millor fer-se el distret que intentar explicar-li a la Josefina que tot just acabava de fer el resum d'una novel·la eròtica que l'havia deixat més fred que calent.

Qui estava més calent que fred últimament, era l'editor. Des que la Josefina havia vingut del poble ja havien passat uns quants anys, i, no sé si a causa del mossegament continu, amb el temps, havia desenvolupat uns llavis ben bonics (carnosos i rojos com una rosa) així com també unes corbes que el posaven realment nerviós. De fet, a l'arribar l'estiu, per no haver de veure la Josefina caminant sensualment cap al despatx del Napoleó cada cop que ell li exigia alguna feina que feia dies que havia d'estar feta, normalment agafava vacances i les passava meditant en un monestir, prou lluny de la ciutat.

Aquell estiu, però, no va ser un estiu normal. D'una banda no havia pogut anar-se'n de vacances; la crisi no permetia massa luxes si volia tirar endavant l'editorial. De l'altra, va ser l'estiu més calorós des que va obrir el negoci i no hi havia calers per reparar l'aire condicionat (que portava anys espatllat, perquè ell no hi era mai quan feia calor). En aquestes condicions en que fins el mateix somiatruites del Napoleó va adonar-se que la Josefina era de bon veure, podeu imaginar-vos l'estat mental de l'editor.

Al setembre va canviar les cerveses per classes de ioga, però el neguit va seguir en augment. Els anys que havia pogut aguantar amb estoïcisme el fet d'editar el que ell no volia llegir per plaer, començaven a pesar. A l'octubre va començar a patir per si podria editar amb la mateixa perfecció i meticulositat de sempre. Al novembre s'estava desquiciant perquè pensava que el Napoleó i la Josefina s'estaven insubordinant: com més trigava el primer a fer la feina, més tendra era ella amb ell. I no feia fred.

Així que va arribar el fatídic dia de desembre. Si hagués aguantat un dia més no hauria passat res, segurament. L'endemà hauria estat un dia de vacances (sobretot per a un cristià) i hauria pogut descansar i reposar, veure la família, menjar i relaxar-se. Però no va aguantar i va cridar: “Em pots fer el fotut favor de portar-me els Contes de Nadal d'aquell Cervera o no-sé-qui?” i va emfasitzar: “D'UNA PUTA VEGADA, sis-plau”.

La Josefina en va tenir prou. Ja l'havia aguantat tot l'estiu i part de l'hivern i havien anat de mal en pitjor, cada vegada més males paraules. Va aixecar-se i va anar-se'n cap al despatx del Napoleó. Li va ordenar, sense esperar resposta, però sabent que l'odre seria acatada: “tu espera'm a baix, que ja t'ensenyaré la diferència entre una vela flàccida o el pal major”, i va agafar la feina que el Napoleó tenia a mitges sobre la taula.

El Napoleó, que en aquell moment no somiava truites perquè estava concentrat en una lectura molt interessant, va entendre el què passava i va baixar immediatament al carrer. Mentrestant, la Josefina, va entrar al despatx del director i va tirar-li el manuscrit sobre la taula. “Ja n'estic farta”, li va dir, “i en Napoleó no ho sap, però també n'està fart. Busqui-se'n uns altres. ADEU SIAU!”.

Aquella va ser la primera i última vegada que la Josefina va cridar (a excepció dels crits de plaer que van començar aquella mateixa nit) i es va comportar de forma tant impulsiva. Com l'editor va saber al llegir el manuscrit que hauria de resumir ell sol, i com el Napoleó va saber tant bon punt la Josefina va entrar al seu despatx, la Josefina i el Napoleó van viure feliços durant molts anys, i l'editor va aprendre que, tot i que no podria compartir el que la Josefina compartiria amb el Napoleó en primera persona, tampoc era tant dolent de llegir-ho i imaginar-s'ho.

Així que només em queda per dir que aquella nit de Nadal, i moltes d'altres després, el Napoleó va navegar per un mar amb unes ones més grans i indomables que les que hauria imaginat mai, que la Josefina va veure un pal major com no n'hi havia hagut mai cap en una embarcació humana i que l'editor, al cap i a la fi, no es va pas quedar cec i s'ho va passar molt bé.

dijous, 4 de juny del 2009

El nen del pijama sense ratlles

O bé: la venjança se serveix freda.
O bé: al Decathlon no hi ha més talles.
Comencem.

La meva mare la sap molt llarga --i jo la tinc molt..., deixem-ho!--. Quan tenia pocs anys (devia fer tercer o quart d'allò que s'anomenava EGB i que era un passatemps molt llarg durant el que aprenies a escriure, a no posar malament les bes i les ves, a accentuar sempre les esdrújules i a sumar fraccions i dibuixar rectes en un paper quadriculat --rectes que sempre tenien pendent 1 o 2 o 1/2--), jugava a bàsquet com a activitat extraescolar. De fet, vaig seguir jugant a bàsquet fins a COU, però no per això, cada dimarts i cada dijous --i alguns divendres--, quan em veia vestit amb el xandall i em despedia des de la porta tot arrossegant una motxilla d'esports, el meu pare deixava de preguntar-me: On vas?

De fet, potser precisament per aquesta manca de consciència sobre el que feia a les tardes i perquè jo quan tenia 8 anys no em rentava pas la roba, un dia vaig trobar-me sense xandall. Estava brut o moll o potser fins i tot l'havia agafat la meva avia (que vivia al pis de sota) per planxar-lo amb ratlla al mig dels pantalons (com també acostumava a fer amb els texans). Faig notar que aquesta opció genotípica no ha quedat palesa al meu fenotip, però això no ve al cas. El que si que ve al cas és que la meva avia, a part de planxar-ho tot, també em comprava algun pijama de tant en tant. Tenia una casa a Pineda de Mar i quan sortia a passejar i a menjar-se un gelat a la Jijonenca (el seu Déu vulgui que li permetessin triar-ne de tres boles!), entrava a les merceries i de vegades ens comprava esquijames (així és com els anomenava) a mi i als meus cosins. A la meva germana també, però com que era una nena, la mantenia a part per algunes coses, ja veus.

Un d'aquests pijames, el recordo molt i molt bé, era de color verd menta, amb algun retoc a les vores i al coll blau marí. També tenia una especie de brodat sui-generis en forma de pilota de bàsquet i un petit dibuix. Ara no me'l posaria, clar, però amb 8 anys fins i tot me'l vaig posar quan ma mare va dir-me: Ai Pau, no sé on és el xandall, posa't aquest pijama que no ho notarà ningú.

Tant llest per algunes coses i tant tonto per algunes altres....

Òbviament no va passar gaire estona des de que vam arribar a l'entrenament i vam començar a fer voltes a la piscina (per escalfar), que va acostar-se'm un dels companys i em va dir: Nen!, perquè vas amb pijama?!, i va riure cruelment com només sap fer-ho un nen innocent de vuit anys a qui voldries atravessar-li els teixits epidèrmics amb els incisius canins (possiblement de llet) fins que en brollessin uns litres de sang vermella arterial que deixessin una petita estela nebulosa i filosa a l'aigua clorada de la piscina blava (i això no pretén pas ser un homenatge blaugrana, si no més aviat borisvianià).

No recordo quants partits vaig estar sense jugar, però no sé si ve d'aquí que, de més gran, mai vaig comprar-me el xandall oficial de l'equip; motiu pel que a vegades algun entrenador havia deixat anar algun comentari irònic o burleta, sense saber que això no seria gens productiu, com tampoc ho era que ens trobéssim tots els companys de l'equip, d'amagat, a la Plaça del Sol, els divendres a la nit, abans del partit del dissabte, bevent calimotxos a bon preu i fumant Chesterfield sense barret.

Ara fa uns dies va trucar-me ma mare (sembla que no vingui al cas, oi?, segueix llegint que ja s'acaba), i va dir-me si no tindria pas uns pantalons de cotó molt fins que jo utilitzo per anar a la platja (o al bar, això no és pas imprescindible, només és perquè s'entengui que són uns pantalons d'aquells fins arrugats i còmodes, que es corden amb un cordill de cotó trenat). Perquè?, li vaig preguntar. És que m'he apuntat al gimnàs i no tinc pantalons; vaig anar al Decathlon i no vaig trobar-ne cap que m'agradés, i ara (i aquí va abaixar la veu una miqueta, com si no s'atrevís a dir-ho) vaig al gimnàs amb uns d'un pijama que tinc, però tinc por que algú se n'adoni...

He buscat els pantalons a la roba d'estiu de l'any passat i els he trobat, però... seria molt mal fill només pel fet de pensar que la venjança se serveix freda?

dimarts, 10 de març del 2009

Reflexió metronòmica

Sobre la coneguda frase de la llargada no importa...

...això diga-li a un pèndol, a veure què et diu!

dimarts, 3 de març del 2009

el dia que el nom del bloc agafa consitència altre cop

Sí, suposo que era qüestió de temps, però havia de passar. En aquests moments de sorpresa i cabreig puc dir, alt i clar, altre cop:

ara sí que no entenc res...

Imagina't un client torracollons. Imagina't un client que vol màgia. Imagina't que aconseguixes fer tot el que el client vol d'una forma gairebé màgica. Imagina't que el client queda sorprès i content. Imagina't que els jefes estan tant sorpresos que fins i tot envien un email de felicitació i tothom es vol posar les piles per veure com fer funcionar la màgia aquesta.

Imagina't, també, que tu ja sabies que no era tot màgia, només era qüestió d'emprar la tecnologia més bona que havies trobat de la manera més eficient possible, dins de certs requeriments (el fet de no poder usar python segurament dificulta les coses, però ja havies superat aquesta dificultat). També està clar que això no t'importa, perquè encara que no tot fos màgia i haguessis de posar-hi part d'intel·ligència pel mig (sinó és impossible fer res eficient, que vagi bé i que s'adapti específicament a una feina concreta) com que ets un programador i el que fas és programar, no t'extranya pas gens haver-ho de fer. Potser fins i tot es pot donar el cas t'agradi programar (ja se sap que els programadors són uns freakies i que aquestes perversions els agraden, com llegir articles de computació quàntica o llenguatges formals a la wikipedia).

Doncs això és l'única cosa que pots fer: imaginar-t'ho.

Hi ha algú per damunt que prendrà la decisió tecnològica més absurda (el client, que és un analfabet, com a mínim tecnològic). I, és clar, imaginant tantes coses, aquesta última no l'havies pogut imaginar. Tot allò que eren avantatges i encerts sembla que ara no importa perquè, i aquí és on el meu raciocini entra en col·lisió no elàstica amb la realitat, sembla superflu perquè la única cosa que importa és que els programadors tontos també puguin fer coses (encara que tornem al model d'abans on res funciona --o funciona i deixa de funcionar sense que ningú sàpiga perquè--, i on tot va desenes de vegades més lent i funciona milers de vegades de forma més complexa --innecessàriament, com havies demostrat de forma empírica--).

Lamento profundament el gran dany intel·lectual que està creant Microsoft i els seus productes en tota un generació de possibles futurs programadors que mai sabran la veritat i que mai hauran vist una línia de codi en un editor no visual. El que és realment lamentable i trist és que són precisament aquests pobres no-futurs programadors els qui es perdran la màgia, que potser no existeix, però a la que pots acostar-te amb només unes línies de codi (i aprofitant el codi immensament màgic que ha fet algú altre que sabrà molt més que tu, encara que potser no treballi en una gran empresa fagocitària).

Ara només em queda la opció de relaxar-me davant la terminal,

>>> import this