Conte de Nadal

El Napoleó sempre havia volgut ser mariner. En ple horari d'oficina s'imaginava que arribava a territoris inexplorats i que descobria espècies d'aus noves, que dibuixava i apuntava a la seva llibreta, que després entregava a les autoritats acadèmiques al tornar i que tothom reconeixeria la seva vàlua. La dèria de viatjar li venia de petit, però al final no havia pogut ingressar a la marina quan era prou jove, i després de la recuperació del seu pare no va tenir valor per anar-se'n. Ara treballava fent els resums de la pestanya de la contraportada dels llibres d'una petita editorial de poca tirada i no gaire qualitat literària, però sí amb un gran ego provinent de la frustració de l'editor, que es feia palès cada cop que el silenci quedava interromput per una frase de l'estil: “Em pots fer el fotut favor de portar-me els Contes de Nadal d'aquell Cervera o no-sé-qui?” i que sovint emfasitzava amb un “D'UNA PUTA VEGADA, sis-plau”.

La Josefina no suportava les males paraules ni els crits. De petita havia passat massa temps en una casa que semblava un galliner i, quan va decidir venir a la ciutat pel seu compte, tot just al complir disset anys, va prometre's que a la seva llar no se sentiria res més que el so d'un petit tocadiscs que reproduiria només peces lentes i de menys de cinc instruments.

De fet, tenia tant respecte per la calma que, cada cop que el director bramava a través del passadís per despertar en Napoleó i demanar-li un resum que havia d'haver acabat el dia anterior, la Josefina es mossegava el llavi amb les dents incisives superiors. L'acció de mossegar-se'ls tenia l'efecte de convertir la seva ràbia en un sentiment de compassió profunda i de tendresa cap a en Napoleó. Un sentiment que s'accentuava quan comprovava que el somiatruites del seu company no s'adonava que els crits anaven per a ell. Llavors s'acostava a la seva taula per repetir-li (suavitzadament i amb veu melosa) les ordres que encara ressonaven entre les parets i que les estanteries buides no acabaven d'esmorteir.

Va ser la primera vegada que la Josefina va entrar al despatx del Napoleó per dir-li que el director el volia veure, que aquest va contestar, mig ensomniat: “però capità!, si amb la vela aquesta tant flàccida no podem avançar ni a un parell de nusos!”. Aquesta resposta va desconcertar la Josefina, però per la cara que feia, ell no podia saber si l'havia ofesa o si l'havia interessat, i no va ser fins que va arribar a casa, després de fer un parell de birres ràpides amb l'editor, quan, a l'anar al lavabo, va comprendre que la paraula “flàccida” probablement no era la que un grumet empraria per adjectivar una vela. Tant mateix, va concloure que seria millor fer-se el distret que intentar explicar-li a la Josefina que tot just acabava de fer el resum d'una novel·la eròtica que l'havia deixat més fred que calent.

Qui estava més calent que fred últimament, era l'editor. Des que la Josefina havia vingut del poble ja havien passat uns quants anys, i, no sé si a causa del mossegament continu, amb el temps, havia desenvolupat uns llavis ben bonics (carnosos i rojos com una rosa) així com també unes corbes que el posaven realment nerviós. De fet, a l'arribar l'estiu, per no haver de veure la Josefina caminant sensualment cap al despatx del Napoleó cada cop que ell li exigia alguna feina que feia dies que havia d'estar feta, normalment agafava vacances i les passava meditant en un monestir, prou lluny de la ciutat.

Aquell estiu, però, no va ser un estiu normal. D'una banda no havia pogut anar-se'n de vacances; la crisi no permetia massa luxes si volia tirar endavant l'editorial. De l'altra, va ser l'estiu més calorós des que va obrir el negoci i no hi havia calers per reparar l'aire condicionat (que portava anys espatllat, perquè ell no hi era mai quan feia calor). En aquestes condicions en que fins el mateix somiatruites del Napoleó va adonar-se que la Josefina era de bon veure, podeu imaginar-vos l'estat mental de l'editor.

Al setembre va canviar les cerveses per classes de ioga, però el neguit va seguir en augment. Els anys que havia pogut aguantar amb estoïcisme el fet d'editar el que ell no volia llegir per plaer, començaven a pesar. A l'octubre va començar a patir per si podria editar amb la mateixa perfecció i meticulositat de sempre. Al novembre s'estava desquiciant perquè pensava que el Napoleó i la Josefina s'estaven insubordinant: com més trigava el primer a fer la feina, més tendra era ella amb ell. I no feia fred.

Així que va arribar el fatídic dia de desembre. Si hagués aguantat un dia més no hauria passat res, segurament. L'endemà hauria estat un dia de vacances (sobretot per a un cristià) i hauria pogut descansar i reposar, veure la família, menjar i relaxar-se. Però no va aguantar i va cridar: “Em pots fer el fotut favor de portar-me els Contes de Nadal d'aquell Cervera o no-sé-qui?” i va emfasitzar: “D'UNA PUTA VEGADA, sis-plau”.

La Josefina en va tenir prou. Ja l'havia aguantat tot l'estiu i part de l'hivern i havien anat de mal en pitjor, cada vegada més males paraules. Va aixecar-se i va anar-se'n cap al despatx del Napoleó. Li va ordenar, sense esperar resposta, però sabent que l'odre seria acatada: “tu espera'm a baix, que ja t'ensenyaré la diferència entre una vela flàccida o el pal major”, i va agafar la feina que el Napoleó tenia a mitges sobre la taula.

El Napoleó, que en aquell moment no somiava truites perquè estava concentrat en una lectura molt interessant, va entendre el què passava i va baixar immediatament al carrer. Mentrestant, la Josefina, va entrar al despatx del director i va tirar-li el manuscrit sobre la taula. “Ja n'estic farta”, li va dir, “i en Napoleó no ho sap, però també n'està fart. Busqui-se'n uns altres. ADEU SIAU!”.

Aquella va ser la primera i última vegada que la Josefina va cridar (a excepció dels crits de plaer que van començar aquella mateixa nit) i es va comportar de forma tant impulsiva. Com l'editor va saber al llegir el manuscrit que hauria de resumir ell sol, i com el Napoleó va saber tant bon punt la Josefina va entrar al seu despatx, la Josefina i el Napoleó van viure feliços durant molts anys, i l'editor va aprendre que, tot i que no podria compartir el que la Josefina compartiria amb el Napoleó en primera persona, tampoc era tant dolent de llegir-ho i imaginar-s'ho.

Així que només em queda per dir que aquella nit de Nadal, i moltes d'altres després, el Napoleó va navegar per un mar amb unes ones més grans i indomables que les que hauria imaginat mai, que la Josefina va veure un pal major com no n'hi havia hagut mai cap en una embarcació humana i que l'editor, al cap i a la fi, no es va pas quedar cec i s'ho va passar molt bé.