El nen del pijama sense ratlles

O bé: la venjança se serveix freda.
O bé: al Decathlon no hi ha més talles.
Comencem.

La meva mare la sap molt llarga --i jo la tinc molt..., deixem-ho!--. Quan tenia pocs anys (devia fer tercer o quart d'allò que s'anomenava EGB i que era un passatemps molt llarg durant el que aprenies a escriure, a no posar malament les bes i les ves, a accentuar sempre les esdrújules i a sumar fraccions i dibuixar rectes en un paper quadriculat --rectes que sempre tenien pendent 1 o 2 o 1/2--), jugava a bàsquet com a activitat extraescolar. De fet, vaig seguir jugant a bàsquet fins a COU, però no per això, cada dimarts i cada dijous --i alguns divendres--, quan em veia vestit amb el xandall i em despedia des de la porta tot arrossegant una motxilla d'esports, el meu pare deixava de preguntar-me: On vas?

De fet, potser precisament per aquesta manca de consciència sobre el que feia a les tardes i perquè jo quan tenia 8 anys no em rentava pas la roba, un dia vaig trobar-me sense xandall. Estava brut o moll o potser fins i tot l'havia agafat la meva avia (que vivia al pis de sota) per planxar-lo amb ratlla al mig dels pantalons (com també acostumava a fer amb els texans). Faig notar que aquesta opció genotípica no ha quedat palesa al meu fenotip, però això no ve al cas. El que si que ve al cas és que la meva avia, a part de planxar-ho tot, també em comprava algun pijama de tant en tant. Tenia una casa a Pineda de Mar i quan sortia a passejar i a menjar-se un gelat a la Jijonenca (el seu Déu vulgui que li permetessin triar-ne de tres boles!), entrava a les merceries i de vegades ens comprava esquijames (així és com els anomenava) a mi i als meus cosins. A la meva germana també, però com que era una nena, la mantenia a part per algunes coses, ja veus.

Un d'aquests pijames, el recordo molt i molt bé, era de color verd menta, amb algun retoc a les vores i al coll blau marí. També tenia una especie de brodat sui-generis en forma de pilota de bàsquet i un petit dibuix. Ara no me'l posaria, clar, però amb 8 anys fins i tot me'l vaig posar quan ma mare va dir-me: Ai Pau, no sé on és el xandall, posa't aquest pijama que no ho notarà ningú.

Tant llest per algunes coses i tant tonto per algunes altres....

Òbviament no va passar gaire estona des de que vam arribar a l'entrenament i vam començar a fer voltes a la piscina (per escalfar), que va acostar-se'm un dels companys i em va dir: Nen!, perquè vas amb pijama?!, i va riure cruelment com només sap fer-ho un nen innocent de vuit anys a qui voldries atravessar-li els teixits epidèrmics amb els incisius canins (possiblement de llet) fins que en brollessin uns litres de sang vermella arterial que deixessin una petita estela nebulosa i filosa a l'aigua clorada de la piscina blava (i això no pretén pas ser un homenatge blaugrana, si no més aviat borisvianià).

No recordo quants partits vaig estar sense jugar, però no sé si ve d'aquí que, de més gran, mai vaig comprar-me el xandall oficial de l'equip; motiu pel que a vegades algun entrenador havia deixat anar algun comentari irònic o burleta, sense saber que això no seria gens productiu, com tampoc ho era que ens trobéssim tots els companys de l'equip, d'amagat, a la Plaça del Sol, els divendres a la nit, abans del partit del dissabte, bevent calimotxos a bon preu i fumant Chesterfield sense barret.

Ara fa uns dies va trucar-me ma mare (sembla que no vingui al cas, oi?, segueix llegint que ja s'acaba), i va dir-me si no tindria pas uns pantalons de cotó molt fins que jo utilitzo per anar a la platja (o al bar, això no és pas imprescindible, només és perquè s'entengui que són uns pantalons d'aquells fins arrugats i còmodes, que es corden amb un cordill de cotó trenat). Perquè?, li vaig preguntar. És que m'he apuntat al gimnàs i no tinc pantalons; vaig anar al Decathlon i no vaig trobar-ne cap que m'agradés, i ara (i aquí va abaixar la veu una miqueta, com si no s'atrevís a dir-ho) vaig al gimnàs amb uns d'un pijama que tinc, però tinc por que algú se n'adoni...

He buscat els pantalons a la roba d'estiu de l'any passat i els he trobat, però... seria molt mal fill només pel fet de pensar que la venjança se serveix freda?