El van deixar sortir el dia 24 al vespre. Feia quatre anys que l'havien tancat per tocar l'harmònica de nou del matí a sis de la tarda, parant una hora per dinar. Algú savi li havia dit que quan un té un do s'hi ha de dedicar de forma absoluta i contínua, obsessiva, si cal, i així ho havia fet, perfeccionant el seu art dia sí, dia també.
Bé, realment no era aquest l'únic motiu, mai l'és. Al balcó de davant (i un pis per sota, punt important per en Napoleó, que no era cec), hi havia una noia molt ben dotada pel ritme que sortia, sabent-se observada, a celebrar amb complicitat les melancòliques melodies blueseres i els grooves d'en Napoleó. La Fortuna és selectiva i injusta i reparteix a les seves filles predilectes molts més dons que a les altres, i va dotar a la Josefina d'altres atributs, a part del ritme, atributs que eren especialment agraïts per en Napoleó, que se'ls mirava des del pis de dalt.
Es comprèn, donades les circumstàncies, que els dos adolescents es comuniquessin a la seva manera, i que com dos pèndols acoblats compartissin l'energia l'un amb l'altre, en una relació sensual de vaivé a distància.
Lamentablement, al pis de sota d'en Napoleó hi esperava la mort una respectable senyora histèrica amb una sordesa selectiva que transformava mentalment el blues d'en Napoleó en una espècie de tortura sònica i que, des que havia desaparegut el ministeri de Ciència i Tecnologia i s'havia desmantellat meticulosament la sanitat pública, havia quedat sanitariament desatesa.
Mentre en Napoleó i la Josefina comunicaven l'un a l'altre l'energia i les ganes de viure a distància tot augmentant el ritme de forma no lineal fins a uns creixendos que roçaven un altre tipus de ritual tant adolescent com el que esteu pensant, la respectable senyora del pis de sota percebia cada cop més la força vital del blues hormonal dels enamorats com una càstig cruel. Amb els dies, la sensibilitat i frigidesa mental de la respectable senyora del pis de sota va mutar en venjança i va consumar-se en una denuncia absurda que va ser atesa per un jutge, més botxí que jutge, que havia dilapidat la seva adolescència amb dues activitats igualment malaltisses: la pràctica habitual de la ma dreta i l'estudi memorístic exacte de la Llei basat en el supòsit i prejudici que aquesta era infal·lible.
La perseverància obsessiva i sovint confosa entre les dues activitats van formar i deformar la intel·ligència de l'estudiant i el van preparar per aprovar totes les oposicions amb nota i li van donar un lloc preferent a la judicatura de Hohnerland. Arribat el dia fatídic, denuncia en ma, la ment malalta d'aquest va concloure que el més just era tancar o recloure i inhabilitar i impedir de tocar més a en Napoleó, per un període de quatre anys i un dia. I va picar tres cops amb el martell, demostrant una notable falta de sensibilitat pel ritme.
En Napoleó, impotent (de voluntat), va plorar nit rera nit, a la cel·la d'una presó anecoica, on els laments dequeien exponencialment i la solitud augmentava com una singularitat essencial, estat d'ànim idoni pel blues, d'altra banda. El cos humà no pot fabricar llàgrimes indefinidament, i, passat un temps prou llarg, els llacrimals del Napoleó van quedar eixuts com molt abans s'havia assecat també el cervell excessivament exposat a la norma del jutge, més botxí que jutge, que l'havia engarjolat.
La Fortuna és selectiva i injusta i reparteix entre els seus fills predilectes molts més dons que als altres: en aquell ambient humit de llàgrimes, i potser no només de llàgrimes, en Napoleó va ofegar la pena i va fer germinar un pla. Va aprofitar la pressió de vapor de les llàgrimes vessades per condensar un blues únic. Començà a somiar despert amb la Josefina i anava tocant mentalment una harmònica invisible i perfecta, preparant la seva ment (i el seu cos) per ser lliure.
El van deixar sortir el dia 24 al vespre. La Josefina se li va atansar a cau d'orella i, invocant la dita, va recitar: "Per Nadal, qui res no estrena, res no val" i diposità, suaument, l'instrument a la seva ma. En Napoleó, sense dilació, va posar-se l'harmònica a la boca i va començar amb un bending del tercer forat. Ballant com dos pèndols acoblats que compartissin l'energia l'un amb l'altre per primer cop, van recuperar les hores de blues perdudes durant aquells anys. La litúrgia innocent va durar fins a mitja nit, i la Josefina i en Napoleó van fer una pausa per agafar aire.
Aprofitant aquest moment de distracció i mirant-se la Josefina com del pis de dalt estant, en Napoleó va guardar-se l'harmònica, va atansar-se a cau d'orella de la Josefina i, invocant la dita, va recitar: "Per Nadal, qui no s'estrena, res no val" i posà, suaument, la ma de la Josefina al seu instrument.
