Conte de Nadal

Fa moltíssim temps Hohnerland a l'hivern era un lloc silenciós i tètric. Com és ara?... no ho sap ningú. S'han perdut els mapes i --és més-- gairebé ningú creu en la seva existència. Però el cert és que les coses van passar més o menys tal com només els avis més vells dels avis més vells recorden. L'orografia particular de tap de boli Bic invertit era especialment problemàtica a l'hivern. A l'estiu no: podies pujar fins la punxa i veure tota la vall, amb el seu gran llac rodó al mig, però a l'hivern el preciós paisatge verd era una trampa mortal. Ja sabeu que per aquestes latituds a l'hivern hi fa un fred que pela. I neva. Molt. Tot el dia i tota la nit. La gent de Hohnerland, de fet, s'adonava que era hivern perquè nevava, ja que degut al l'estancament genètic de dècades senceres, no tots tenien l'enginy suficient per seguir el calendari i no sabien ni tant sols si un bon dia era dissabte o dimecres, si era l'abril, el maig o el juny. Tampoc acostumaven a mirar el cel i si ho hagués fet algú, no hauria sigut pas astrònom, que, d'altra banda, tampoc era la millor professió per tenir en una vall estreta on l'esfera celest es limitava a un troç de circumferència per on no passava mai la lluna. Una velleta que s'havia deixat la vista a base de sargir mitjons, recordava l'efemèride d'un cop que va coincidir que un troç de glaç de la punta del tap de boli havia reflexat, uns minuts d'una nit totalment negra, la llum d'un objecte molt brillant i gairebé blanc, com els mitjons fregats durant hores al llac rodó, deia. Un visitant (el visitant, com l'anomenava) els va dir que molt probablement allò era la llunya, i baixant el cap, va dir: Espero... (i més fluixet), perquè si ha començat l'holocaust nuclear a l'altra banda, no sé si vull tornar a casa... i no m'hi veig vivint la resta dels meus dies en una vall tant tancada que fins i tot tenen eco els meus pensaments lascius. La raó de que Hohnerland fos un lloc tant i tant silenciós a l'hivern és precisament l'eco: a l'embut de la vall el so rebota tant que acaba donant la volta i, si no vigiles, et pots quedar sord. No hi ha pas cap pastor, per molt que sigui el més tonto de tots, que se li acudeixi de cridar JAU! al gos de les ovelles, i ni pensar-hi, tampoc, a fer el xiulet amb els dits. No. Hi ha una ordenança expressa només per això: ningú pot cridar ni emetre sons forts. I, a l'hivern, ni tant sols es pot parlar a l'exterior. Sembla exagerat, quan t'ho expliquen, però qui ho va veure de primera ma va deixar dit que no ho era pas, que amb tota la neu que arribava a caure-hi, si algú hagués estornudat sense tapar-se el nas i la boca amb un coixí de plomes d'ànec, l'allau immensa provocada hauria colgat de neu tot el poble, el llac i fins a ben bé un terç de la vall, deixant, òbviament, a totes les famílies sense casa, cosa que no hauria tingut importància en aquells moments de desgràcia extrema, perquè haurien mort tots d'asfíxia i hipotèrmia al cap d'uns minuts. Per molt que la deriva genètica hagués impossibilitat durant anys que cap escolar de Hohnerland tingués una pensada prou bona com per inventar un giny capaç de sargir mitjons automàticament, o bé per modelar el vidre amb el mestratge suficient com per retornar el punt focal de les avies a una distància superior a la punta del nas, per molt limitades que fossin les ments de les d'altra banda bellíssimes persones de Hohnerland, tots sabien i comprenien (o, com a mínim, ho creien amb fe devota) que no podien fer cap mena de soroll a l'hivern (a l'època que nevava). Clar que tal com passa sempre, tota norma té la seva excepció. Una de les dones més maques de Hohnerland havia estat dotada de poc cap, però de molt d'amor, i, també, d'uns grans pits. No es pot tenir tot. A l'estiu els joves Hohnerlandesos no podien reprimir-se els fogots i s'havien d'estar banyant contínuament a l'aigua freda del desglaç. Durant l'època en que la Josefina havia estat més maca i florida, gairebé la meitat de la població de Hohnerland havia deixat de banda les seves obligacions laborals (que tampoc estaven legislades massa bé) i nedaven tot el dia, a veure si amb el cansament a les nits podien dormir tranquils. Aquell any les ovelles van dormir calentíssimes (tant com els joves a qui l'aigua freda del llac no acaba de relaxar totalment), perquè ningú les va esquilar i semblaven més aviat troços de cotó fluix amb potes. Va passar tot el que se suposa que era l'estiu, van començar a caure les fulles dels arbres i va començar a gelar-se el llac i a nevar. La part positiva és que la calma havia tornat a Hohnerland i les nits fredes les passaven els Hohnerlandesos al bar, prenent caldo d'ovella amb unes gotes de destil·lat propi que li donaven un toc que els feia conversar i ballar durant hores. La fatalitat --que sempre ve precedida de la calma-- va produir-se una nit de desembre. La Josefina no tenia sostens nets i uns que volia posar-se tenien la tira encara trencada perquè la pobra avia dels mitjons no havia tingut prou llum ni vista per enfilar l'agulla i ho havia deixat per a l'endemà. Així que enlloc de pensar-hi una estona, va tirar pel dret, va posar-se directament una camisa i va anar-se'n al bar. Com he dit, aquell estiu les coses no havien anat del tot ben encaminades i la producció llanera se n'havia ressentit força, però per no perdre clientela els dos germans que feien les camises, havien decidit que no baixarien pas la producció. El nombre de camises s'havia mantingut, si bé la qualitat havia minvat una mica, com veureu a continuació. Amb el fred que feia i amb la bona edat que tenia, a la Josefina se li van posar els mugrons contents, per dir-ho d'alguna manera, i amb la quasi transparència de la camisa nova i sense sostens, quan va entrar al bar, que estava ple de nois joves que feia uns mesos que no podien banyar-se perquè el llac estava ben gelat i que ja s'havien pres tres o quatre tasses de caldo, pel cap baix, va disparar les glàndules encallades i, amb molta mala sort, també les cordes vocals reprimides per l'ordenança. Els joves van perdre els papers i van proferir un OOOOOOOOOOOOOOOOH, que va ressonar per tota la vall. Des de dalt de tot a la punta del tap, fins a la vora del llac i traspassant-lo fins a l'altra banda, una esquerda descomunal va trencar el glaç i la neu en dues parts i l'allau va començar a baixar, pronosticant el desastre final. Però, per única vegada, la sort va trobar-se amb la desgràcia i la va vèncer. Napoleó era un noi més aviat solitari que vivia a les golfes d'una casa plena de germanes emprenyadores i es refugiava en uns llibres que ningú més entenia. Estaven plens de símbols, alguns dels quals la vella que sargia mitjons deia que el seu difunt marit, que havia estat un savi, entenia, i que li havia dit que eren nombres, integrals de convolució i equacions termodinàmiques. Napoleó no havia pensat mai que aquell passatemps tant gratificant en una casa plena d'hostilitats fraternals, tingués aplicació pràctica, però el cert és que en aquell moment crític va entendre-ho tot de cop, i va tenir dues visions, no sabem pas quina de les dues més importants. Les explicaré amb el mateix ordre amb que les va portar a la pràctica. En el moment just que l'esquerda tocava la bora del llac més propera al pub, va empassar-se d'un glop la tassa de caldo i va saltar als peus de la Josefina, de genolls. Li va dir: No tenim pas més temps per fer-ho tal com diuen que s'ha de fer, Però això no li treu pas importància, T'estimo Josefina, Sempre t'he estimat, Vols casar-te amb mi? I la Josefina, que ara ja sabem que no només tenia els mugrons de punxa pel fred va contestar: Sí, vull! Llavors el Napoleó va dir-li que se saltava els detalls i que li explicava directament la Llei de la Termodinàmica que diu que el roçament genera calor, que és una forma d'energia. La Josefina, que no és que fos tonta, com s'ha dit abans, sinó que era molt tímida, va entendre el que volia el Napoleó amb una complicitat suficient perquè l'alcalde entengués que el casament ja era més que efectiu i digués: Abans que morim tots, pago l'última ronda de caldo, Vosaltres dos: aneu als arbres de vora el llac i feu el que pogueu! I va tira-los una manta. La Josefina i el Napoleó no s'ho van fer repetir dues vegades, van sortir corrents i van quedar ajaguts sota la manta, vora el llac, mentre la neu començava a devorar les primeres cases. La manta va començar a pujar violentament amunt i avall, amunt i avall, amunt i avall, i a la vora dels arbres va començar a evaporar-se la neu. Però la manta seguia movent-se perquè tant el Napoleó com la Josefina havien estat trenta-sis anys esperant el moment sense arribar mai a saber-ho, i el roçament va fer-se tant i tant intens que tota la neu de la vall va sublimar-se. El Napoleó, que no ho havia vist perquè estava d'esquena, i creient que anava a morir, va oblidar-se de la pregunta de la Josefina de com era possible passar de l'estat sòlid al gasós sense passar per l'estat líquid, i va seguir fent la feina de la seva vida amb total dedicació. El vapor d'aire, al ser menys dens, va començar a ascendir i mentre ho feia perdia part de la calor, però era tant calent, que va començar a fondre l'allau immensa. Al cap d'uns minuts, la vall va convertir-se en una espècie de bany turc. Al cel van començar-se a formar els primers núvols i les ovelles, que havien absorbit part de la humitat, van quedar-se amb la mitat de volum, fent un efecte d'ànecs remullats. Però per sort, el vent va bufar i els núvols van sortir del tap i van anar a ploure a d'altres contrades, salvant el poble que ja s'havia salvat de l'allau, d'un imminent diluvi quasi universal. La nit va passar i els amants van poder descansar, després d'esmorzar una mica. L'avia, veient que no podria esquilar unes ovelles tant i tant xopes, va agafar uns sostens de la pila, va asseure's a la taula de cosir i va enfilar l'agulla amb el primer raig de sol. D'ençà, Hohnerland a l'hivern és un lloc tant i tant sorollós que no hi va ningú de vacances i ja ningú no se'n recorda. Els qui poden, fan com la Josefina i el Napoleó, i els altres s'asseuen al voltant de la llar de foc, prenen unes tasses de caldo, canten, i també generen una quantitat de calor que equival al treball de fricció que fan amb un utensili que en altres llocs anomenen zambomba, mantenint la neu a ratlla i l'esperit més calmat. Si algú recorda Hohnerland avui és només per la qualitat superior de les seves camises de llana.

Aritmètica reinal

Llegeixo Queen + Paul Rodgers i penso en que el Brian May és físic, però potser li falla l'aritmètica. No sé. La veritat és que la decisió és seva, faltaria més, però, per a mi:

               Queen + Paul Rodgers - Freddie Mercury - John Deacon

no pot ser igual a

               Queen + Paul Rodgers

... a no ser que hi hagi algun típus de neutrí que s'enduu el moment que falta, es clar!

Batman

Avui he assistit a un bateig i no era pas d'una pilota. És a dir: que he anat a un d'aquests rituals cristians. Ho lamento, però, com als casaments (i a les antigues activitats protocolaries del Pavelló Rosa), no entenc res.

A les persones que els agrada el Batman i que creuen (potser) en la seva existència, o que la vodrien, a les persones que llegeixen llibres (o còmics) on hi surt el Batman, a les persones que parlen del Batman, que s'hi insipiren, que diuen que transmet uns certs valors, a les persones que de vegades fins i tot es disfrassen de Batman per cel·lebrar alguna cosa, a aquestes persones la gent els anomena freakies.

Mentre estava assegut al banc de l'esglesia intentant entendre un borrall d'alguna de les bestieses que deia l'home que anava disfresat amb una túnica extranya i parlava amb el mateix convenciment de qui et diu que és obvi que a la pàgina p del Watchmen hi ha una referència al número n de Batman, m'he adonat que, en canvi, no tinc ni idea de perquè a aquestes persones no els anomenem freakies.

Ontologicament el Batman i Deu són equivalents, però el primer és humà.

Chrome

No puc evitar-ho, he d'escriure-ho al blog. M'he instal·lat el chrome i m'agrada. Només per començar: el drag-and-drop del maps, per exemple, és contínu (a velocitats no relativistes, vaja).

També m'agrada que el Task Manager tingui un link que es diu "Stats for nerds".
Té una consola de JavaScript, una espècie d'inspector típus Firebug i altres coses que encra no he descober.

Una tonteria, sí, però a mi em posa content, que vols que hi faci. A més..., ja ho sabeu..., tinc una (si només fos una!) harmònica.

P.S.: llàstima que encara no hi sigui per GNU/Linux!
P.S.2: crec que el chrome va eclipsar un altre fet que també em fa feliç. Django ha tret el seu release 1.0. Així i tot, cal tenir en compte Pylons i d'altres, s'ha d'esar atent.

Obvietat

Obviament, si hagués de fer una llista d'harmonicistes, no hi posaria ni el Boss ni el Bob Dylan. Queda constància.

Incultura comuna

Aquest matí he sentit vergonya escoltant el 3/24. Estava fent un tallat en un bar on tenien sintonitzat aquest canal i m'ha cridat l'atenció que parlaven que a Vandellòs 2 hi ha hagut una fuita radioactiva. El que em resulta incomprensible és que pugui haver-hi gent tant analfabeta exercint de periodista. El text no el puc recordar literalment, però el redactor ha dit "han trobat una partícula radioactiva" no-sé-on (de la central) i, més endavant, "i han trobat una altra partícula radioactiva", en un altre lloc. És tant ridícul que gairebé sento compassió. Però en una televisió pública hi hauria d'haver un assessor científic que filtrés aquestes pífies.

Sinó, acabarem tots dient: Ara sí que no entenc res...

Idea absurda atemporal en un bus (no de dades)

No sé quin és el meu espai democràtic de feed-back (reembolso per al Savater & Co.) i ho excreto aquí mateix. Ningú es queixarà i el garbage collector ja se n'encarregaria en el moment que fos pertinent. Un no ha de ser responsable ni dels seus pensaments ni dels seus posts, només faltaria! Ja tinc prou feina en llevar-me cada matí més d'una hora abans i arribar cada dia més d'una hora després, només perquè utilitzo un objecte gran per fora i petit per dins que s'anomena autobús i que al darrere porta un distintiu acreditatiu amb l'acrònim SP i un gran pòster que des de dins es veu com una xarxa de punts que mareja quan la teva massa inercial no pot seguir amb tota precisió les forces de marea del contenidor ni els modes òptics de la interacció elàstica amb els veïns de diferent massa. El més sorprenent és que tota la colla de gent que amb una santa pauciència constant fan l'esforç titànic de pujar al vehicle cada dia de l'any, es veuen, de tant en tant, pertorbats de la rutina que evita la reflexió (per sort!) per un grup d'uns tres o cinc individus amb dispositius electrònics de validació de la targeta; senyal inequívoca que les autoritats no només no s'adonen que els superherois del relat, tot i estar sotmesos sovint a la incomoditat extrema i als retards evitables (per no parlar de la temperatura i les olors --o els altres sentits en general--), cada dia van i agafen el puto autobús i paguen la targeta. I quan se'ls acaba, en compren una altra!, enlloc de veure's alliberats per sempre i fugir corrents.

Així, dia rere dia, aquests herois ciutadans aprofiten les seves hores de son per estalviar energia i carburant, mentre (si no se'ls tanquen els ulls o bé alguna cosa més interessant els distreu --ja enteneu--) veuen per la finestra translúcida (pel cartell de pixels) com una infinitat astronòmica de vehicles polutors col·lapsen la ciutat i l'atmosfera amb una dedicació devota.

Dit això, jo proposaria un canvi de perspectiva i una mostra de bona voluntat. Primer: aquests revisors, el que podrien fer és revisar. Revisar que la temperatura interior del carruatge no fos superior a la que recomana la OMS. Revisar que l'acceleració tangencial no sigui sempre suficient per a estripar el teixit cartilaginós de l'os al moment de fer una rotonda (vaig patir una contractura cervical per un succés d'aquests i només tinc 30 anys --només... i dient aquestes barbaritats, no com el de Azúa..--, no vull ni pensar en el meu avi que me la triplica (l'edat) i que quan aconsegueix defugir la vigilància s'escapa i se'n va tot sol a fer uns callos ves a saber on amb l'excusa que, Quan em veuen em deixen seure). Segon: la figura del revisor podria bescanviar-se per la d'incentivador social en l'ús del transport. Consistiria en el mateix patró aleatori de sorpresa dels usuaris, però a l'inrevés. Se'ns demanaria la tarjeta, en cas que no en portèssim se'ns donaria amablement les gràcies i ens dirien, Un altre cop serà, però en cas que en portessim i estés al dia ens donarien 200€ (en època de recessió econòmica) i un apartament a Vandellòs quan la cosa vagi com la seda.

A part d'això, si tot s'està encarint per la gasolina i els transportpublicistes fem mans i mànigues per no gastar-ne, podríem anar al DIA i enlloc d'ensenyar-los el codi de barres perquè ens donin vals d'oferta per productes que no comprem habitualment (però que compren persones que compren el mateix que comprem nosaltres, segons un càlcul d'unes correlacions extranyes --fetes en python, gairebé segur--), ens descontessin la part proporcional de carburant que no hem gastat.

Reconec que aquesta parrafada il·legible és més producte de la meva deformació (no formació, no) que d'altra cosa, però una mica de raó si que tinc, oi?

Accepto donacions per a un Segway i espero amb confiança la cristal·lització de la via pública.
Ramen.

Idea absurda de diumenge a la tarda (1)

La calor ha disminuït considerablement i hi ha una calma de dia de vacances. Només se sent el bordar dels gossos i el soroll dels ocells a l'arribar el capvespre. Noto a la pell la fresca relativa d'un petit corrent d'aire que s'ha equivocat d'època i de dia. De tant en tant, rarament, sento el soroll somort d'un cotxe que passa. Veig des de la terrassa que la piscina s'ha buidat i ja no hi queda ningú, està tot desert.

Però estic a Barceona!, just al costat de la Meridiana! Raó: la final d'España i ¿Alemania? No, si jo tampoc ho entenc...

De cop, m'adono que el gibrell que hi ha al final del conducte de l'aire acondicionat torna a estar ple, apunt de vessar. Cullons!, no sabia que l'AC generés tanta aigua. De cop, se m'acut que quan hi havia la pitjor sequera del segle (ara sembla que no n'hi ha i confio que les autoritats que vetllen per al nostre bé sense descans ja ens avisaran d'aquí poc del proper perill imminent) ens podien haver dit a tots: poseu al màxim els vostres aires acondicionats i recolliu l'aigua! (o anireu a l'infern, clar).

M'acabo la cervesa i vaig cap a l'habitació. De reüll veig un llibre de termodinàmica i em ve al cap alguna cosa del motor perpètu...

Dilogs

Bé, la veritat és que tenia moltes ganes de fer un post sobre lo imbècils que són al Picnic de Sant Andreu (que no són de Gràcia, però que tampoc me'n fan) perquè van començar seguint la norma meta-física de la Gijonenca (que està jus davant i deu aportar una competència tan gran que han decidit fer un holding) de que no es poden posar tres gustos en un gelat de terrina petita (perquè sinó l'univers es destrueix, o alguna cosa pitjor, com que és obligatori veure el futbol i anar a missa) i han seguit amb la encara més increible atenció al client de que quan demanes una terrina petita (crec que tinc dret a fer-ho) de dos gustos (sembla que tinc dret a fer-ho), acabes amb una bola de gelat d'uns 40gr. tirant llarg qué és com la que et donarien a qualsevol restaurant xinés per postres, on hi ha un gust diguemne bàsic i una beta infiltrada d'un segon gust que, casualment, és d'un altre comensal proper, i per la qual al Picnic et fan pagar la no despreciable quantitat de 1.90€. No és que hom no disposi de 1.90€, si no que per 1.90€ m'espero que m'omplin la terrina petita, que és el que he demanat, ja que si hagués volgut els hauria dit que si em podien posar una bola de gelat en una terrina petita (o en una grossa, ja que si la quantitat no depen de la terrina, ja veus), però el que vaig demanar és una terrina petita de gelat de taronja i yogurt[1].

Total, que com que no tinc ganes de cagar-me amb uns que sembla que també s'hagin d'aprofitar dels treballadors normals (encara que, a diferència del que passa normalment en aquesta gran Europa que estem construint, ara no només se n'aprofitin aquells poderosos omnipotents i que no són substancials --com els Bancs de Las Uvas de la Ira--, sinó aquells dels qui sóm els seus clients --com els germans de les novies dels veins de Las Uvas de la Ira que condueixen els tractors que destrueixen el que abans era de tots--) i volia, en canvi, aprofitar per fer notar que hom també, de tant en tant i més que res per no caure en el costumbrisme, ha fet una cosa que pot semblar útil per a alguns (i d'allò més absurda per altres), però de la que, mira, no me n'arrepenteixo i he fet amb il·lusió: he traduit Dilogs al català. Ho he fet perquè m'ha donat la gana, tampoc ens hem de posar trascendentals, ara.

[1] he d'agraïr, es clar, que no fossin tampoc tant absurdament literals com per construïr-me expressament una terrina petita de gelat de taronja i de yogurt, perquè sinó hauria d'haver-me trencat les dents per donar-los 1.90€ amb la mateixa precisició linguística.

Empirisme climatològic

Ara ja puc dir-ho recolzant-me en els fets (i parafrassejant cert professor a qui altres feien la rateta a la calva): jo, una sequera com la d'aquest any, no l'havia vist mai.

Complement circumstancial

Jups!, arribo al carrer de la feina i em trobo de cara UN COTXE DELS DEL GOOGLE! Increible, ha sigut com pujar al Mont Sinaí i baixar amb l'Abramowitz-Stegun en una ma [1] i un interpret de python a l'altra. Tot just he tingut temps per desenfundar el mòbil i disparar. Encara que, amb el tronco-mobil que tinc, suposo que ni el mateix Iker Jimenez seria capaç de distingir si és un cotxe de google amb una càmera telescòpica o una imatge residual d'un pastor que vivia al Putxet fa cinc-cents anys i que va ser assasinat pel cosí de la mare de la seva esposa per haver-se mostrat massa efusiu amb una ovella que va començar dient bèèèèè i va acabar prenyada d'un monstre, que --val a dir-ho--, deixà una nissaga important el país, encara que millor que no es faci explícit per la seguretat i cordura de tots.

[1] potser foren necessàries ambdues mans, degut --en primer lloc-- a la massa del volum i --en segon-- a la massa de La Terra.

History repeating

La historia es repeteix. Potser quan vaig néixer Mercuri, Venus i Plutó (que encara era un planeta) estaven en conjunció i, encara que el camp gravitatori --en l'aproximació Newtoniana-- decaigui com 1/r, potser va tenir algun efecte sobre el meu estat quàntic, com a mínim en la fulla del multivers en que hi ha la consciència escriu en aquest moment. Dic això perquè és només la segona vegada que vaig al Cibernàrium a un event muntat per BCNDev i Micro$oft i és la segona vegada que em toca alguna cosa. Ahir, a més, no va ser perquè sabés la resposta al sentit de la vida i de l'univers i de tot, no: ahir vam entregar tots els nostres fulls de registre i una ma inocent (bé inocent del tot no, el paio sabia Delphi) va triar la meva. Així que em llevo i em trobo un email a l'Inbox que m'informa que em gestionaran la llicència de ReShaper que em va tocar i que sembla que val uns 247.72€, segons la web. Molt útil quan estàs programant en python des de l'Ubuntu amb el vi...

Després d'això, al sortir, vaig adonar-me que estava a Nou Barris i que allò que sonava era flamenc. Amb el Carlos vam anar a pillar-nos un Frankfurt i després vam gaudir de 2h ininterrompudes de música. Ooooooooooooooooh. Taca-taca-taca. Triling-triling-triling. Aaaaa-aaa-hoooo-hoooaaaaiiiing! Buff!, indescriptible. Hi va haver un moment que vaig pensar que el Duquende el Niño Josele y el Piraña eren un sol animal de tres caps que tenia com a llenguatge el so. Joder!, quina forma d'entendre's, les pauses necessàries de la respiració de l'animal, el so perfecte de cada una de les infinites notes de la guitarra amb el so de fusta més preciós que recordo (vaig pensar, fins i tot: "pobre Pat Metheny") i la percussió incomprensible de la caixa màgica que no sé com és per dins ni com pot tenir tants colors. Un so amb olor de fusta i d'olives verdes (així com també l'oloreta dels petis dels parbuls que tenia asseguts a la meva dreta) i amb gust de vi negre. Després qui va cantar va ser el Guadiana, que de lluny i a causa del meu estigmatisme, semblava l'Eduard Punset i feia petar de riure mentre se't posava la pell de gallina i pensaves que no era possible que uns pulmons expulsessin tant d'aire i menys encara que pogués afinar tan collonudament quan l'acompanyament es reduïa al mínim perquè l'efecte de la veu trencant la nit i els cors encara fos més devastador. Tot plegat a l'aire lliure, en un pati amb arbres i olor de gespa i la llunya gairebé plena que s'anava enfilant perquè la foto quedés més maca.

In-cre-ible.

Capvespre d'abril

Una quantitat ingent de gent i ni una gota de vent ni pel davant ni de ponent. Llibreters suant i fent-se l'agost a l'abril, venent a granel milers de llibres, com si fos mel. Vianants poc fluents que mantenen el cabal peripatètic i interrompen la dialèctica només per clissar un llom que sobresurt d'un envà humà i on s'hi pot llegir de reüll un títol que deixa molt que desitjar, més que el pa de forn nou, que cada dia s'assembla més al xiclet de fàbrica i que té una molla que si es mulla desapareix de les mans com les notes d'una arpa de boca ho fan del temps o les sanefes de l'espai. Temps que perds comprant i guanyes caminant, o això diuen. Travessia urbana agafat de la ma de la muller, que si sua és igual (o millor, depèn), i que acaba com abans: sopant a l'exterior, amb un somriure als llavis i una complicitat que es pot tallar amb un ganivet... perquè la pizza la menges amb les mans, es clar.

Em fa gràcia

Em fa gràcia i Gracia cada vegada em fa menys. El primer cas és perquè he fullejat (no pagava pas la pena de llegir-ho) el Time Out Barcelona i he quedat impregnat (o més aviat empastifat) de provincianisme mal entès i d'hipocresia real o innocent, institucional o de la gent que treballa per viure. Com a mostra de provincianisme hi havia individus que tenien la fantasia mental d'afirmar que "Gracia és com un poble, la gent et saluda pel carrer". A mi també em passava, fins que vaig optar per fer-li cas al de la camisa blanca i vaig començar a prendrem les pastilles vermelles cada matí, amb l'estomac buit i després d'haver dormit sense malsons gràcies (la paraula es repeteix) a les blaves. Típic.

De petit (massa petit per assumir-ho realment) anava a una escola semi-pública (a Gracia, precisament) i se'm va inculca la idea (inculcar subcutániament, com un xip de control, a base d'operacions quirúrgiques de dialèctica violenta per par d'un visionari que probablement roçava l'esquizofrènia i gaudia notablement del deliri --cas habitual quan ets l'únic que té la raó--) que formava part d'una élit d'estudiants únics i poderosos, conscients i respectats, senzillament pel fet d'estudiar al lloc on estudiava. Decepció ontològica: quan arribes a l'institut i descobreixes el mon (i el tabac, els tallats, els sostens i la pubertat) també t'adones de l'estafa, no ets únic. Bé, no dic que un no sigui únic, això es descobreix més tard, després que les hormones hagin fet la seva feina i hagin destruït la infància, però no ets l'únic que t'havien dit que eres. Probablement ets un únic millor i certament ets un únic conscient de la no unicitat universal.

El que fa vergonya és haver viscut sempre a Gracia (sense haver sigut mai gracienc, per pocs metres), fins i tot haver fet esport als Lluïsos (punt importantíssim del decàleg d'11 condicions indispensables d'un bon gracienc, segons Time Out Barcelona), i haver d'aguantar (encara) tantes imbecilitats sobre els signes d'identitat i sobre l'excelència de ser gracienc. Més que res, perquè ara una birra val una pasta, anar a sopar és una inversió no trivial i comprar-s'hi un pis és realment impossible (cosa que contrasta fortament amb la mentida --ara ja no és una simple opinió, sinó una profunda i fastigosa mentida-- que a Gracia la paraula especulació no existeix).

Ara he acabat vivint a Sant Andreu. També se senten molt especials i no negaré que ho siguin. De poble també ho semblen, com els de Gracia. Als comerços em fan fora a les 19.30 perquè tanquen a les 20h i tothom em saluda pel carrer. Especialment els dies que no m'he pres la pastilla.

Python & Google, pot demanar-se res més?

Bé, bé, bé. Si per causa de la feina feia temps que tenia el python abandonat, pobre, ara tinc excusa per deixar d'anyorar-lo. Que google aposti d'una forma tant explícita per python és genial. M'encanta.

Deixo el link: http://code.google.com/appengine/

Si és que al final el blog perdrà el títol i encara acabaré entenent algo... :S

Bending

No té sentit ni raó de ser que escrigui aquestes bajanades en aquest bloc, però, a part que és gratix, no puc evitar-ho. Estic pres d'una eufòria que no puc contenir i alhora no puc expressar, perquè són més de les onze (tocant a quarts de dotze) i si continuo fent sonar l'harmònica o bé baixaran els veins o bé baixaré jo per la finestra amb una acceleració vertical dirigida cap al centre de la terra, de modul g (9.81m s ^-2) i, segurament, amb velocitat inicial no nul·la i també dirigida cap avall, si bé amb un cert angle alfa respecte la vertical per tal que el punt de col·lisió estigui a x > 0 i, concretament, al mig del carrer.

Per això ho escric aquí, perquè visc en un novè pis. Total, que la burrada que volia dir és només que, tot i que fa dies ja que pensava que em començaven a sortir els bends amb l'harmònica, avui he tingut una mena de revelació fisiològica quan he fet el meu primer bend de veritat (i si torna a passar que això només és un avís i que arribaré a un estadi superior de comprensió corporal, llavors no sé si el meu cor, el meu cap o la meva faringe aguantaran i acabaré amb un infart, una pèrdua ja total de la realitat o amb una harmònica de deu forats al bell mig de l'estòmac en el millor cas i obstruint la tràquea en un dels escenaris més probables).

Per si a algú li interessa i, sobretot, perquè vull enrecordar-m'en, tenen raó les web que diuen que això dels bends és effortless. Portava un més i mig dale que te pego i gairebé posant-me vermell, i no té res a veure amb això. És més aviat això d'intentar respirar des dels peus. L'aire no ha d'arribar a baix amb el diafragma, no. Has d'intentar que et surti pels peus i continuï fins al centre de la terra, on tothom sap que hi ha una Jam de Blues i qui no sap la pentatònica en si bemoll, el castiguen a una caldera on hi ha el Brad Mehldau i el Keith Jarret jugant a perdre la melodia sense que cap dels dos ho aconsegueixi, pels segles dels segles, Ramen!

Amb això ja n'hi ha prou per diagonalitzar una matriu densitat i anar-m'en a dormir, que demà s'ha de currar. Lo bo de currar és que la nostàlgia que sents cada cop que penses, Si no hagués de currar, demà em llevaria d'hora i me n'aniria a fer un cafè a la Barceloneta, és tant gran que si un asteroide no catalogat de la mida de Texas (sempre és de Texas, que hauria de ser un patró internacional de mesura, ja que és totalment estable, fins al punt que allà els humans no han evolucionat mai, sinó que romanen iguals des del dia de la Creació) estés a punt d'impactar a Plaça Catalunya i de matar tots els coloms (i la resta especies que poblen el planeta), no em preocuparia gens ni mica, perquè ser fer bendings i l'últim lament mai escoltat seria un re que davalla mig to i es converteix en un re bemoll que fa plorar fins i tot la sorra.

M'he comprat una harmònica

Rebo un correu urgent (jaja!, urgent diuen) de l'antiga feina (per dir-ho eufemísticament, doncs el treball --encara que sigui amb contracte-- a la UB no és una feina --només faria falta mirar en detall els dies de vida laboral que m'han (ho dic tal com és perquè ja se m'inflen els ous) robat--) i em reclamen uns diners que ni són meus ni els tinc jo, ni son seus ni de ningú, doncs s'han perdut per culpa de la incapacitat de gestió d'un conjunt de persones que em són totalment alienes i que desprecio de forma instintiva, i, a més, me la porten pendulant amb un període que només depén de la llargada del meu membre (i no pas de la seva massa total) i de l'acceleració gravitatòria al planeta, que podem aproximar per 9.81m/s^2.

Estic més aviat fart de rebre correus d'una ex-jefa d'una ex-feina dient-me que no troben uns doscents euros que estan en un congrés italià. I a mi què collons m'importa? I jo quina culpa en tinc? Tant costa acceptar que vaig decidir marxar d'allà per no saber-ne mai més res i que aquests dos-cents euros em semblen una imbecilitat de la talla de les que pot dir el també ex (per sort) president del país que envia el Rodolfo Chikilicuatre a Eurovisió (cosa que també se m'en fot).

A priori semblaria que una facultat de física és un lloc on hi ha gent intel·ligent. A priori. Però si alguna cosa s'aprén del mètode científic és que els apriorismes Kantians són tan útils com un cleenex usat i que millor ens dediquem a l'ontologia més que no a l'epistemologia o a la teologia. La realitat no té perquè ser com un vol o com els prejudicis que la seva ment incapaç inventa per no destroçar-li la vida mental que s'ha contruit a base d'una mala percepció del món exterior. Les úniques persones intel·ligents fugen de la facultat de física com si fos un lloc ple d'intel·lectuals d'aquests que ja estan de tornada i ho comprenen tot.

És una llàstima que gent que podria utilitzar el seu potencial intel·lectual es dediqui a perdre el temps amb imbecilitats pretèrites i inútils.

Jo m'he comprat una harmònica.

Educació

Als qui els afecta tant l'assignatura d'Eucació par a la Ciutadania que prediquen que s'ha d'objectar (és curiós, però qui objecta són els pares sobre una acció dels fills, cosa que no diexa de semlbar-me absurda), potser estaria bé que també manifestessin la seva opinió sobre el servi militar, més que res per curiositat.

No perdem l'esperança... (o si!!!)

Monty python

Doncs gairebé. Sembla que la comunita no pot evitar heredar l'humor que otorga el nom al llenguatge. Feia temps que no reia tant és una afirmació que no hauria de fer en aquest context, per si se'm cataloga, però...

El primer fa referència al segón, però és l'ordre amb que els he llegit. Bé, un m'ha fet saltar a l'altre.

Premi Nobel de la Demagogia

Després de llegir a El Periòdico la notícia... Perdó. Després de llegir la notícia i vomitar, reflexiono una estona i enunció les lleis empírico/teòriques (eurístiques, diria) següents:

Llei

El feixisme no es crea ni es destrueix, es transforma.

Lema: no es transforma gaire, té molta inèrcia.

Llei termodinàmica

El feixisme augmenta sempre.

Lema a la llei termodinàmica amb aplicació a forats negres: si dos feixistes cauen en un forat negre, el feixisme creix i no es perd informació, però sí memòria històrica.