El nombre d'harmòniques sempre augmenta.
Sembla que el nombre d'harmòniques està lligat a l'entropia, i és per això que Boltzmann l'anomenava teorema H (tot i que ell va equivocar-se en el signe i per això es va suïcidar).
dimecres, 30 de desembre del 2009
Teorema H
En un bloc no només hi ha d'haver tonteries, també hi ha cabuda per als fets científics. En aquest post em limito a constatar un fet experimental irrefutable:
Sembla que el nombre d'harmòniques està lligat a l'entropia, i és per això que Boltzmann l'anomenava teorema H (tot i que ell va equivocar-se en el signe i per això es va suïcidar).
Sembla que el nombre d'harmòniques està lligat a l'entropia, i és per això que Boltzmann l'anomenava teorema H (tot i que ell va equivocar-se en el signe i per això es va suïcidar).
dijous, 24 de desembre del 2009
Conte de Nadal
El Napoleó sempre havia volgut ser mariner. En ple horari d'oficina s'imaginava que arribava a territoris inexplorats i que descobria espècies d'aus noves, que dibuixava i apuntava a la seva llibreta, que després entregava a les autoritats acadèmiques al tornar i que tothom reconeixeria la seva vàlua. La dèria de viatjar li venia de petit, però al final no havia pogut ingressar a la marina quan era prou jove, i després de la recuperació del seu pare no va tenir valor per anar-se'n. Ara treballava fent els resums de la pestanya de la contraportada dels llibres d'una petita editorial de poca tirada i no gaire qualitat literària, però sí amb un gran ego provinent de la frustració de l'editor, que es feia palès cada cop que el silenci quedava interromput per una frase de l'estil: “Em pots fer el fotut favor de portar-me els Contes de Nadal d'aquell Cervera o no-sé-qui?” i que sovint emfasitzava amb un “D'UNA PUTA VEGADA, sis-plau”.
La Josefina no suportava les males paraules ni els crits. De petita havia passat massa temps en una casa que semblava un galliner i, quan va decidir venir a la ciutat pel seu compte, tot just al complir disset anys, va prometre's que a la seva llar no se sentiria res més que el so d'un petit tocadiscs que reproduiria només peces lentes i de menys de cinc instruments.
De fet, tenia tant respecte per la calma que, cada cop que el director bramava a través del passadís per despertar en Napoleó i demanar-li un resum que havia d'haver acabat el dia anterior, la Josefina es mossegava el llavi amb les dents incisives superiors. L'acció de mossegar-se'ls tenia l'efecte de convertir la seva ràbia en un sentiment de compassió profunda i de tendresa cap a en Napoleó. Un sentiment que s'accentuava quan comprovava que el somiatruites del seu company no s'adonava que els crits anaven per a ell. Llavors s'acostava a la seva taula per repetir-li (suavitzadament i amb veu melosa) les ordres que encara ressonaven entre les parets i que les estanteries buides no acabaven d'esmorteir.
Va ser la primera vegada que la Josefina va entrar al despatx del Napoleó per dir-li que el director el volia veure, que aquest va contestar, mig ensomniat: “però capità!, si amb la vela aquesta tant flàccida no podem avançar ni a un parell de nusos!”. Aquesta resposta va desconcertar la Josefina, però per la cara que feia, ell no podia saber si l'havia ofesa o si l'havia interessat, i no va ser fins que va arribar a casa, després de fer un parell de birres ràpides amb l'editor, quan, a l'anar al lavabo, va comprendre que la paraula “flàccida” probablement no era la que un grumet empraria per adjectivar una vela. Tant mateix, va concloure que seria millor fer-se el distret que intentar explicar-li a la Josefina que tot just acabava de fer el resum d'una novel·la eròtica que l'havia deixat més fred que calent.
Qui estava més calent que fred últimament, era l'editor. Des que la Josefina havia vingut del poble ja havien passat uns quants anys, i, no sé si a causa del mossegament continu, amb el temps, havia desenvolupat uns llavis ben bonics (carnosos i rojos com una rosa) així com també unes corbes que el posaven realment nerviós. De fet, a l'arribar l'estiu, per no haver de veure la Josefina caminant sensualment cap al despatx del Napoleó cada cop que ell li exigia alguna feina que feia dies que havia d'estar feta, normalment agafava vacances i les passava meditant en un monestir, prou lluny de la ciutat.
Aquell estiu, però, no va ser un estiu normal. D'una banda no havia pogut anar-se'n de vacances; la crisi no permetia massa luxes si volia tirar endavant l'editorial. De l'altra, va ser l'estiu més calorós des que va obrir el negoci i no hi havia calers per reparar l'aire condicionat (que portava anys espatllat, perquè ell no hi era mai quan feia calor). En aquestes condicions en que fins el mateix somiatruites del Napoleó va adonar-se que la Josefina era de bon veure, podeu imaginar-vos l'estat mental de l'editor.
Al setembre va canviar les cerveses per classes de ioga, però el neguit va seguir en augment. Els anys que havia pogut aguantar amb estoïcisme el fet d'editar el que ell no volia llegir per plaer, començaven a pesar. A l'octubre va començar a patir per si podria editar amb la mateixa perfecció i meticulositat de sempre. Al novembre s'estava desquiciant perquè pensava que el Napoleó i la Josefina s'estaven insubordinant: com més trigava el primer a fer la feina, més tendra era ella amb ell. I no feia fred.
Així que va arribar el fatídic dia de desembre. Si hagués aguantat un dia més no hauria passat res, segurament. L'endemà hauria estat un dia de vacances (sobretot per a un cristià) i hauria pogut descansar i reposar, veure la família, menjar i relaxar-se. Però no va aguantar i va cridar: “Em pots fer el fotut favor de portar-me els Contes de Nadal d'aquell Cervera o no-sé-qui?” i va emfasitzar: “D'UNA PUTA VEGADA, sis-plau”.
La Josefina en va tenir prou. Ja l'havia aguantat tot l'estiu i part de l'hivern i havien anat de mal en pitjor, cada vegada més males paraules. Va aixecar-se i va anar-se'n cap al despatx del Napoleó. Li va ordenar, sense esperar resposta, però sabent que l'odre seria acatada: “tu espera'm a baix, que ja t'ensenyaré la diferència entre una vela flàccida o el pal major”, i va agafar la feina que el Napoleó tenia a mitges sobre la taula.
El Napoleó, que en aquell moment no somiava truites perquè estava concentrat en una lectura molt interessant, va entendre el què passava i va baixar immediatament al carrer. Mentrestant, la Josefina, va entrar al despatx del director i va tirar-li el manuscrit sobre la taula. “Ja n'estic farta”, li va dir, “i en Napoleó no ho sap, però també n'està fart. Busqui-se'n uns altres. ADEU SIAU!”.
Aquella va ser la primera i última vegada que la Josefina va cridar (a excepció dels crits de plaer que van començar aquella mateixa nit) i es va comportar de forma tant impulsiva. Com l'editor va saber al llegir el manuscrit que hauria de resumir ell sol, i com el Napoleó va saber tant bon punt la Josefina va entrar al seu despatx, la Josefina i el Napoleó van viure feliços durant molts anys, i l'editor va aprendre que, tot i que no podria compartir el que la Josefina compartiria amb el Napoleó en primera persona, tampoc era tant dolent de llegir-ho i imaginar-s'ho.
Així que només em queda per dir que aquella nit de Nadal, i moltes d'altres després, el Napoleó va navegar per un mar amb unes ones més grans i indomables que les que hauria imaginat mai, que la Josefina va veure un pal major com no n'hi havia hagut mai cap en una embarcació humana i que l'editor, al cap i a la fi, no es va pas quedar cec i s'ho va passar molt bé.
La Josefina no suportava les males paraules ni els crits. De petita havia passat massa temps en una casa que semblava un galliner i, quan va decidir venir a la ciutat pel seu compte, tot just al complir disset anys, va prometre's que a la seva llar no se sentiria res més que el so d'un petit tocadiscs que reproduiria només peces lentes i de menys de cinc instruments.
De fet, tenia tant respecte per la calma que, cada cop que el director bramava a través del passadís per despertar en Napoleó i demanar-li un resum que havia d'haver acabat el dia anterior, la Josefina es mossegava el llavi amb les dents incisives superiors. L'acció de mossegar-se'ls tenia l'efecte de convertir la seva ràbia en un sentiment de compassió profunda i de tendresa cap a en Napoleó. Un sentiment que s'accentuava quan comprovava que el somiatruites del seu company no s'adonava que els crits anaven per a ell. Llavors s'acostava a la seva taula per repetir-li (suavitzadament i amb veu melosa) les ordres que encara ressonaven entre les parets i que les estanteries buides no acabaven d'esmorteir.
Va ser la primera vegada que la Josefina va entrar al despatx del Napoleó per dir-li que el director el volia veure, que aquest va contestar, mig ensomniat: “però capità!, si amb la vela aquesta tant flàccida no podem avançar ni a un parell de nusos!”. Aquesta resposta va desconcertar la Josefina, però per la cara que feia, ell no podia saber si l'havia ofesa o si l'havia interessat, i no va ser fins que va arribar a casa, després de fer un parell de birres ràpides amb l'editor, quan, a l'anar al lavabo, va comprendre que la paraula “flàccida” probablement no era la que un grumet empraria per adjectivar una vela. Tant mateix, va concloure que seria millor fer-se el distret que intentar explicar-li a la Josefina que tot just acabava de fer el resum d'una novel·la eròtica que l'havia deixat més fred que calent.
Qui estava més calent que fred últimament, era l'editor. Des que la Josefina havia vingut del poble ja havien passat uns quants anys, i, no sé si a causa del mossegament continu, amb el temps, havia desenvolupat uns llavis ben bonics (carnosos i rojos com una rosa) així com també unes corbes que el posaven realment nerviós. De fet, a l'arribar l'estiu, per no haver de veure la Josefina caminant sensualment cap al despatx del Napoleó cada cop que ell li exigia alguna feina que feia dies que havia d'estar feta, normalment agafava vacances i les passava meditant en un monestir, prou lluny de la ciutat.
Aquell estiu, però, no va ser un estiu normal. D'una banda no havia pogut anar-se'n de vacances; la crisi no permetia massa luxes si volia tirar endavant l'editorial. De l'altra, va ser l'estiu més calorós des que va obrir el negoci i no hi havia calers per reparar l'aire condicionat (que portava anys espatllat, perquè ell no hi era mai quan feia calor). En aquestes condicions en que fins el mateix somiatruites del Napoleó va adonar-se que la Josefina era de bon veure, podeu imaginar-vos l'estat mental de l'editor.
Al setembre va canviar les cerveses per classes de ioga, però el neguit va seguir en augment. Els anys que havia pogut aguantar amb estoïcisme el fet d'editar el que ell no volia llegir per plaer, començaven a pesar. A l'octubre va començar a patir per si podria editar amb la mateixa perfecció i meticulositat de sempre. Al novembre s'estava desquiciant perquè pensava que el Napoleó i la Josefina s'estaven insubordinant: com més trigava el primer a fer la feina, més tendra era ella amb ell. I no feia fred.
Així que va arribar el fatídic dia de desembre. Si hagués aguantat un dia més no hauria passat res, segurament. L'endemà hauria estat un dia de vacances (sobretot per a un cristià) i hauria pogut descansar i reposar, veure la família, menjar i relaxar-se. Però no va aguantar i va cridar: “Em pots fer el fotut favor de portar-me els Contes de Nadal d'aquell Cervera o no-sé-qui?” i va emfasitzar: “D'UNA PUTA VEGADA, sis-plau”.
La Josefina en va tenir prou. Ja l'havia aguantat tot l'estiu i part de l'hivern i havien anat de mal en pitjor, cada vegada més males paraules. Va aixecar-se i va anar-se'n cap al despatx del Napoleó. Li va ordenar, sense esperar resposta, però sabent que l'odre seria acatada: “tu espera'm a baix, que ja t'ensenyaré la diferència entre una vela flàccida o el pal major”, i va agafar la feina que el Napoleó tenia a mitges sobre la taula.
El Napoleó, que en aquell moment no somiava truites perquè estava concentrat en una lectura molt interessant, va entendre el què passava i va baixar immediatament al carrer. Mentrestant, la Josefina, va entrar al despatx del director i va tirar-li el manuscrit sobre la taula. “Ja n'estic farta”, li va dir, “i en Napoleó no ho sap, però també n'està fart. Busqui-se'n uns altres. ADEU SIAU!”.
Aquella va ser la primera i última vegada que la Josefina va cridar (a excepció dels crits de plaer que van començar aquella mateixa nit) i es va comportar de forma tant impulsiva. Com l'editor va saber al llegir el manuscrit que hauria de resumir ell sol, i com el Napoleó va saber tant bon punt la Josefina va entrar al seu despatx, la Josefina i el Napoleó van viure feliços durant molts anys, i l'editor va aprendre que, tot i que no podria compartir el que la Josefina compartiria amb el Napoleó en primera persona, tampoc era tant dolent de llegir-ho i imaginar-s'ho.
Així que només em queda per dir que aquella nit de Nadal, i moltes d'altres després, el Napoleó va navegar per un mar amb unes ones més grans i indomables que les que hauria imaginat mai, que la Josefina va veure un pal major com no n'hi havia hagut mai cap en una embarcació humana i que l'editor, al cap i a la fi, no es va pas quedar cec i s'ho va passar molt bé.
dijous, 4 de juny del 2009
El nen del pijama sense ratlles
O bé: la venjança se serveix freda.
O bé: al Decathlon no hi ha més talles.
Comencem.
La meva mare la sap molt llarga --i jo la tinc molt..., deixem-ho!--. Quan tenia pocs anys (devia fer tercer o quart d'allò que s'anomenava EGB i que era un passatemps molt llarg durant el que aprenies a escriure, a no posar malament les bes i les ves, a accentuar sempre les esdrújules i a sumar fraccions i dibuixar rectes en un paper quadriculat --rectes que sempre tenien pendent 1 o 2 o 1/2--), jugava a bàsquet com a activitat extraescolar. De fet, vaig seguir jugant a bàsquet fins a COU, però no per això, cada dimarts i cada dijous --i alguns divendres--, quan em veia vestit amb el xandall i em despedia des de la porta tot arrossegant una motxilla d'esports, el meu pare deixava de preguntar-me: On vas?
De fet, potser precisament per aquesta manca de consciència sobre el que feia a les tardes i perquè jo quan tenia 8 anys no em rentava pas la roba, un dia vaig trobar-me sense xandall. Estava brut o moll o potser fins i tot l'havia agafat la meva avia (que vivia al pis de sota) per planxar-lo amb ratlla al mig dels pantalons (com també acostumava a fer amb els texans). Faig notar que aquesta opció genotípica no ha quedat palesa al meu fenotip, però això no ve al cas. El que si que ve al cas és que la meva avia, a part de planxar-ho tot, també em comprava algun pijama de tant en tant. Tenia una casa a Pineda de Mar i quan sortia a passejar i a menjar-se un gelat a la Jijonenca (el seu Déu vulgui que li permetessin triar-ne de tres boles!), entrava a les merceries i de vegades ens comprava esquijames (així és com els anomenava) a mi i als meus cosins. A la meva germana també, però com que era una nena, la mantenia a part per algunes coses, ja veus.
Un d'aquests pijames, el recordo molt i molt bé, era de color verd menta, amb algun retoc a les vores i al coll blau marí. També tenia una especie de brodat sui-generis en forma de pilota de bàsquet i un petit dibuix. Ara no me'l posaria, clar, però amb 8 anys fins i tot me'l vaig posar quan ma mare va dir-me: Ai Pau, no sé on és el xandall, posa't aquest pijama que no ho notarà ningú.
Tant llest per algunes coses i tant tonto per algunes altres....
Òbviament no va passar gaire estona des de que vam arribar a l'entrenament i vam començar a fer voltes a la piscina (per escalfar), que va acostar-se'm un dels companys i em va dir: Nen!, perquè vas amb pijama?!, i va riure cruelment com només sap fer-ho un nen innocent de vuit anys a qui voldries atravessar-li els teixits epidèrmics amb els incisius canins (possiblement de llet) fins que en brollessin uns litres de sang vermella arterial que deixessin una petita estela nebulosa i filosa a l'aigua clorada de la piscina blava (i això no pretén pas ser un homenatge blaugrana, si no més aviat borisvianià).
No recordo quants partits vaig estar sense jugar, però no sé si ve d'aquí que, de més gran, mai vaig comprar-me el xandall oficial de l'equip; motiu pel que a vegades algun entrenador havia deixat anar algun comentari irònic o burleta, sense saber que això no seria gens productiu, com tampoc ho era que ens trobéssim tots els companys de l'equip, d'amagat, a la Plaça del Sol, els divendres a la nit, abans del partit del dissabte, bevent calimotxos a bon preu i fumant Chesterfield sense barret.
Ara fa uns dies va trucar-me ma mare (sembla que no vingui al cas, oi?, segueix llegint que ja s'acaba), i va dir-me si no tindria pas uns pantalons de cotó molt fins que jo utilitzo per anar a la platja (o al bar, això no és pas imprescindible, només és perquè s'entengui que són uns pantalons d'aquells fins arrugats i còmodes, que es corden amb un cordill de cotó trenat). Perquè?, li vaig preguntar. És que m'he apuntat al gimnàs i no tinc pantalons; vaig anar al Decathlon i no vaig trobar-ne cap que m'agradés, i ara (i aquí va abaixar la veu una miqueta, com si no s'atrevís a dir-ho) vaig al gimnàs amb uns d'un pijama que tinc, però tinc por que algú se n'adoni...
He buscat els pantalons a la roba d'estiu de l'any passat i els he trobat, però... seria molt mal fill només pel fet de pensar que la venjança se serveix freda?
O bé: al Decathlon no hi ha més talles.
Comencem.
La meva mare la sap molt llarga --i jo la tinc molt..., deixem-ho!--. Quan tenia pocs anys (devia fer tercer o quart d'allò que s'anomenava EGB i que era un passatemps molt llarg durant el que aprenies a escriure, a no posar malament les bes i les ves, a accentuar sempre les esdrújules i a sumar fraccions i dibuixar rectes en un paper quadriculat --rectes que sempre tenien pendent 1 o 2 o 1/2--), jugava a bàsquet com a activitat extraescolar. De fet, vaig seguir jugant a bàsquet fins a COU, però no per això, cada dimarts i cada dijous --i alguns divendres--, quan em veia vestit amb el xandall i em despedia des de la porta tot arrossegant una motxilla d'esports, el meu pare deixava de preguntar-me: On vas?
De fet, potser precisament per aquesta manca de consciència sobre el que feia a les tardes i perquè jo quan tenia 8 anys no em rentava pas la roba, un dia vaig trobar-me sense xandall. Estava brut o moll o potser fins i tot l'havia agafat la meva avia (que vivia al pis de sota) per planxar-lo amb ratlla al mig dels pantalons (com també acostumava a fer amb els texans). Faig notar que aquesta opció genotípica no ha quedat palesa al meu fenotip, però això no ve al cas. El que si que ve al cas és que la meva avia, a part de planxar-ho tot, també em comprava algun pijama de tant en tant. Tenia una casa a Pineda de Mar i quan sortia a passejar i a menjar-se un gelat a la Jijonenca (el seu Déu vulgui que li permetessin triar-ne de tres boles!), entrava a les merceries i de vegades ens comprava esquijames (així és com els anomenava) a mi i als meus cosins. A la meva germana també, però com que era una nena, la mantenia a part per algunes coses, ja veus.
Un d'aquests pijames, el recordo molt i molt bé, era de color verd menta, amb algun retoc a les vores i al coll blau marí. També tenia una especie de brodat sui-generis en forma de pilota de bàsquet i un petit dibuix. Ara no me'l posaria, clar, però amb 8 anys fins i tot me'l vaig posar quan ma mare va dir-me: Ai Pau, no sé on és el xandall, posa't aquest pijama que no ho notarà ningú.
Tant llest per algunes coses i tant tonto per algunes altres....
Òbviament no va passar gaire estona des de que vam arribar a l'entrenament i vam començar a fer voltes a la piscina (per escalfar), que va acostar-se'm un dels companys i em va dir: Nen!, perquè vas amb pijama?!, i va riure cruelment com només sap fer-ho un nen innocent de vuit anys a qui voldries atravessar-li els teixits epidèrmics amb els incisius canins (possiblement de llet) fins que en brollessin uns litres de sang vermella arterial que deixessin una petita estela nebulosa i filosa a l'aigua clorada de la piscina blava (i això no pretén pas ser un homenatge blaugrana, si no més aviat borisvianià).
No recordo quants partits vaig estar sense jugar, però no sé si ve d'aquí que, de més gran, mai vaig comprar-me el xandall oficial de l'equip; motiu pel que a vegades algun entrenador havia deixat anar algun comentari irònic o burleta, sense saber que això no seria gens productiu, com tampoc ho era que ens trobéssim tots els companys de l'equip, d'amagat, a la Plaça del Sol, els divendres a la nit, abans del partit del dissabte, bevent calimotxos a bon preu i fumant Chesterfield sense barret.
Ara fa uns dies va trucar-me ma mare (sembla que no vingui al cas, oi?, segueix llegint que ja s'acaba), i va dir-me si no tindria pas uns pantalons de cotó molt fins que jo utilitzo per anar a la platja (o al bar, això no és pas imprescindible, només és perquè s'entengui que són uns pantalons d'aquells fins arrugats i còmodes, que es corden amb un cordill de cotó trenat). Perquè?, li vaig preguntar. És que m'he apuntat al gimnàs i no tinc pantalons; vaig anar al Decathlon i no vaig trobar-ne cap que m'agradés, i ara (i aquí va abaixar la veu una miqueta, com si no s'atrevís a dir-ho) vaig al gimnàs amb uns d'un pijama que tinc, però tinc por que algú se n'adoni...
He buscat els pantalons a la roba d'estiu de l'any passat i els he trobat, però... seria molt mal fill només pel fet de pensar que la venjança se serveix freda?
dimarts, 10 de març del 2009
Reflexió metronòmica
Sobre la coneguda frase de la llargada no importa...
...això diga-li a un pèndol, a veure què et diu!
...això diga-li a un pèndol, a veure què et diu!
dimarts, 3 de març del 2009
el dia que el nom del bloc agafa consitència altre cop
Sí, suposo que era qüestió de temps, però havia de passar. En aquests moments de sorpresa i cabreig puc dir, alt i clar, altre cop:
Imagina't un client torracollons. Imagina't un client que vol màgia. Imagina't que aconseguixes fer tot el que el client vol d'una forma gairebé màgica. Imagina't que el client queda sorprès i content. Imagina't que els jefes estan tant sorpresos que fins i tot envien un email de felicitació i tothom es vol posar les piles per veure com fer funcionar la màgia aquesta.
Imagina't, també, que tu ja sabies que no era tot màgia, només era qüestió d'emprar la tecnologia més bona que havies trobat de la manera més eficient possible, dins de certs requeriments (el fet de no poder usar python segurament dificulta les coses, però ja havies superat aquesta dificultat). També està clar que això no t'importa, perquè encara que no tot fos màgia i haguessis de posar-hi part d'intel·ligència pel mig (sinó és impossible fer res eficient, que vagi bé i que s'adapti específicament a una feina concreta) com que ets un programador i el que fas és programar, no t'extranya pas gens haver-ho de fer. Potser fins i tot es pot donar el cas t'agradi programar (ja se sap que els programadors són uns freakies i que aquestes perversions els agraden, com llegir articles de computació quàntica o llenguatges formals a la wikipedia).
Doncs això és l'única cosa que pots fer: imaginar-t'ho.
Hi ha algú per damunt que prendrà la decisió tecnològica més absurda (el client, que és un analfabet, com a mínim tecnològic). I, és clar, imaginant tantes coses, aquesta última no l'havies pogut imaginar. Tot allò que eren avantatges i encerts sembla que ara no importa perquè, i aquí és on el meu raciocini entra en col·lisió no elàstica amb la realitat, sembla superflu perquè la única cosa que importa és que els programadors tontos també puguin fer coses (encara que tornem al model d'abans on res funciona --o funciona i deixa de funcionar sense que ningú sàpiga perquè--, i on tot va desenes de vegades més lent i funciona milers de vegades de forma més complexa --innecessàriament, com havies demostrat de forma empírica--).
Lamento profundament el gran dany intel·lectual que està creant Microsoft i els seus productes en tota un generació de possibles futurs programadors que mai sabran la veritat i que mai hauran vist una línia de codi en un editor no visual. El que és realment lamentable i trist és que són precisament aquests pobres no-futurs programadors els qui es perdran la màgia, que potser no existeix, però a la que pots acostar-te amb només unes línies de codi (i aprofitant el codi immensament màgic que ha fet algú altre que sabrà molt més que tu, encara que potser no treballi en una gran empresa fagocitària).
Ara només em queda la opció de relaxar-me davant la terminal,
ara sí que no entenc res...
Imagina't un client torracollons. Imagina't un client que vol màgia. Imagina't que aconseguixes fer tot el que el client vol d'una forma gairebé màgica. Imagina't que el client queda sorprès i content. Imagina't que els jefes estan tant sorpresos que fins i tot envien un email de felicitació i tothom es vol posar les piles per veure com fer funcionar la màgia aquesta.
Imagina't, també, que tu ja sabies que no era tot màgia, només era qüestió d'emprar la tecnologia més bona que havies trobat de la manera més eficient possible, dins de certs requeriments (el fet de no poder usar python segurament dificulta les coses, però ja havies superat aquesta dificultat). També està clar que això no t'importa, perquè encara que no tot fos màgia i haguessis de posar-hi part d'intel·ligència pel mig (sinó és impossible fer res eficient, que vagi bé i que s'adapti específicament a una feina concreta) com que ets un programador i el que fas és programar, no t'extranya pas gens haver-ho de fer. Potser fins i tot es pot donar el cas t'agradi programar (ja se sap que els programadors són uns freakies i que aquestes perversions els agraden, com llegir articles de computació quàntica o llenguatges formals a la wikipedia).
Doncs això és l'única cosa que pots fer: imaginar-t'ho.
Hi ha algú per damunt que prendrà la decisió tecnològica més absurda (el client, que és un analfabet, com a mínim tecnològic). I, és clar, imaginant tantes coses, aquesta última no l'havies pogut imaginar. Tot allò que eren avantatges i encerts sembla que ara no importa perquè, i aquí és on el meu raciocini entra en col·lisió no elàstica amb la realitat, sembla superflu perquè la única cosa que importa és que els programadors tontos també puguin fer coses (encara que tornem al model d'abans on res funciona --o funciona i deixa de funcionar sense que ningú sàpiga perquè--, i on tot va desenes de vegades més lent i funciona milers de vegades de forma més complexa --innecessàriament, com havies demostrat de forma empírica--).
Lamento profundament el gran dany intel·lectual que està creant Microsoft i els seus productes en tota un generació de possibles futurs programadors que mai sabran la veritat i que mai hauran vist una línia de codi en un editor no visual. El que és realment lamentable i trist és que són precisament aquests pobres no-futurs programadors els qui es perdran la màgia, que potser no existeix, però a la que pots acostar-te amb només unes línies de codi (i aprofitant el codi immensament màgic que ha fet algú altre que sabrà molt més que tu, encara que potser no treballi en una gran empresa fagocitària).
Ara només em queda la opció de relaxar-me davant la terminal,
>>> import this
Subscriure's a:
Missatges (Atom)