El dia de Nadal d'aquell hivern fred i trist el Napoleó i la Josefina també havien començat amb el peu esquerre:
-- Preferiria no fer-ho -- va afirmar el Napoleó.
-- No comencem. No comencem, que sempre em fas el mateix -- va contestar la Josefina, cansada.
-- Et dic que preferiria no fer-ho! -- va dir el Napoleó alçant la veu.
-- Au va! Sempre dius el mateix, sempre protestes, -- va contestar, condescendent, la Josefina mentre sucava uns melindros al cafè i els anava col·locant ordenadament al fons d'un tupper -- I després acabes fent-ho igualment.
La Josefina va agafar la mescla de mascarpone i ous i va extendre'n una capa generosa per sobre dels melindros amb una pala de plàstic. Va deixar el bol i va començar una segona capa de melindros. El Napoleó, enrabiat, va arrancar l'anorac vell del penjador per no haver d'anar a buscar el nou que encara estava tirat a la cadira i va marxar tancant la porta d'un cop sec.
Caminant, el Napoleó havia arribat als antics conreus. Va asseure's en una soca muda i va posar-se a contemplar els camps amb nostàlgia. Al cap d'una estona va tenir un calfred i va estremir-se. Va pujar-se el coll de l'anorac i va posar-se les mans a les butxaques.
Feia temps que no agafava l'anorac vell. Al posar-hi les mans va notar que la dreta, enlloc de trobar refugi, va topar amb una peça metàl·lica i freda i l'altra unes ulleres de recol·lector. Immediatament reconegué la primera harmònica que havia collit i afinat.
Va posar-se les ulleres de sol, com per recordar. I va fer-ho. Va concentrar-se una mica i la ràbia que li quedava va fer ressonar el TOC-TOC intern de recol·lector. Era un ritme lent, però caminava, i mentrestant amb les mans havia acariciat i escalfat l'harmònica. Se la va acostar als llavis.
La Josefina s'havia encallat en un punt de la lectura: "Los numeros naturales son, de hecho, los cardinales finitos (en el sentido en que los cardinales infinitos son las cardinalidades de aquellos conjuntos, como el N anterior, que contienen subconjuntos propios de la misma cardinalidad que sí mismos)." Va deixar el llibre i va pensar que el Napoleó ja feia massa estona que era fora. A més, va veure que l'anorac nou penjava de la cadira i va començar a patir. No pot ser que aquest Napoleó hagi marxat de casa així, amb el fred que fa! Va comprovar que el tiramisú s'estava assentant bé, i va anar a trobar-lo.
El Napoleó, amb el contacte metàl·lic als llavis, havia activat la memòria muscular, una mica entumida pel fred i la falta de pràctica. Començava a recordar l'estructura bàsica dels 12 compassos.
La Josefina començava a pensar on coi podia haver-se ficat el Napoleó quan va sentir un soroll antic, però familiar. Era inconfusible: un bènding del novè forat. Va accelerar el pas i el pols. Feia molt que no sentia aquest so i sabia perfectament què venia a continuació. Va afinar l'oïda i va copsar la direcció d'on provenia el gemec, que ara ja començava a semblar una melodia de rossinyol del Delta.
Els nois i les noies que jugaven al bosc abans de sopar també van sentir-ho. El que estava d'esquena comptant contra un gran clarinet de fusta de més de cent anys, va parar i, saltant-se les normes, es va girar:
-- Això és un blues! -- va cridar als altres -- el meu pare va explicar-me que abans tothom tocava blues.
Els altres van interrompre la corredissa i en un moment van estar organitzats per a l'expedició. No es cap vergonya dir que els pobres vailets tenien una mica de por. No havien sentit mai blues en primera persona i no sabien ben bé què era, només sabien allò que havien pescat de les converses dels grans. I, com que ningú els havia parlat mai oberta i francament del tema, ho tenien per una cosa una mica proscrita i, per tant, molt més atraient que el fet i amagar. Sigilosament, van marxar cap al focus sonor.
La Josefina era a tocar del Napoleó, però ell no la veia perquè estava concentrat amb un trino del tercer i quart forat, i volia aplicar-hi un bènding com feia anys abans. A més, les mans se li havien despertat i acompanyava la melodia amb uns efectes udolats i amb molt de swing.
El que va passar a continuació tampoc ho havien vist pas mai els joves espies, encara que també n'havien deduït alguna cosa de les converses dels grans.
La Josefina va agafar el Napoleó per la cintura i el va abraçar. Ell va reaccionar amb un bènding llarg i un vibrato profund. Va mirar la Josefina i va atacar amb un tren llarg i ràpid: aspirant i expirant, aspirant i expirant, taca-taca, taca-taca, taca-taca!
Llavors, els vailets van entendre dues coses: s'havien fet grans i els agradava el blues! També van comprendre que hi ha moments en que s'ha de deixar sola una parella. Així que van anar-se'n cap a casa a sopar.
El blues del Napoleó i la Josefina encara va durar una estona. Primer el tren va anar augmentant en ritme i en volum com un John Henry, i va acabar tornant-se dolça i melosa com un Sad Blues. La Josefina va dir:
-- Tan capsigrany que ets i ho fas millor que un negre del Delta. Qui ho havia de dir, amb un instrument tant petit, oi?
-- La mida no importa -- va contestar el Napoleó mentre enfundava l'harmònica als pantalons perquè no s'encongís.
Contents i revifats, van tornar cap a casa a sopar. Després van asseure's a la vora de la llar de foc en silenci i van sentir el xivarri. Els nois i les noies devien haver quedat per fumar d'amagat a l'entrada del bosc, pensant com sempre que ningú els controlava. Havien après en una sola tarda el que a la Josefina i al Napoleó els havia costat tota la joventut i ara gaudien del blues amb un ritme i una passió que feia temps que no s'estilava a Höhnerland.
La Josefina i el Napoleó van esbossar un somriure mut i simultani i van mirar-se. Ambdós intuïen que amb el seu humil espectacle improvisat, havien recuperat una cosa molt bona per a ells i per a tot Höhnerland. El Napoleó va murmurar-li a cau d'orella:
-- Te'n recordes? -- va dir i va buscar una postura còmoda al sofà.
Va posar la ma suaument sobre la voluptuosa cuixa de la Josefina. Ella va estirar el braç per sobre el recolsacaps i va tancar el llum de la tauleta. Va sucar dos dits al tiramisú i va dir:
-- Me'n recordo.
