Em fa gràcia

Em fa gràcia i Gracia cada vegada em fa menys. El primer cas és perquè he fullejat (no pagava pas la pena de llegir-ho) el Time Out Barcelona i he quedat impregnat (o més aviat empastifat) de provincianisme mal entès i d'hipocresia real o innocent, institucional o de la gent que treballa per viure. Com a mostra de provincianisme hi havia individus que tenien la fantasia mental d'afirmar que "Gracia és com un poble, la gent et saluda pel carrer". A mi també em passava, fins que vaig optar per fer-li cas al de la camisa blanca i vaig començar a prendrem les pastilles vermelles cada matí, amb l'estomac buit i després d'haver dormit sense malsons gràcies (la paraula es repeteix) a les blaves. Típic.

De petit (massa petit per assumir-ho realment) anava a una escola semi-pública (a Gracia, precisament) i se'm va inculca la idea (inculcar subcutániament, com un xip de control, a base d'operacions quirúrgiques de dialèctica violenta per par d'un visionari que probablement roçava l'esquizofrènia i gaudia notablement del deliri --cas habitual quan ets l'únic que té la raó--) que formava part d'una élit d'estudiants únics i poderosos, conscients i respectats, senzillament pel fet d'estudiar al lloc on estudiava. Decepció ontològica: quan arribes a l'institut i descobreixes el mon (i el tabac, els tallats, els sostens i la pubertat) també t'adones de l'estafa, no ets únic. Bé, no dic que un no sigui únic, això es descobreix més tard, després que les hormones hagin fet la seva feina i hagin destruït la infància, però no ets l'únic que t'havien dit que eres. Probablement ets un únic millor i certament ets un únic conscient de la no unicitat universal.

El que fa vergonya és haver viscut sempre a Gracia (sense haver sigut mai gracienc, per pocs metres), fins i tot haver fet esport als Lluïsos (punt importantíssim del decàleg d'11 condicions indispensables d'un bon gracienc, segons Time Out Barcelona), i haver d'aguantar (encara) tantes imbecilitats sobre els signes d'identitat i sobre l'excelència de ser gracienc. Més que res, perquè ara una birra val una pasta, anar a sopar és una inversió no trivial i comprar-s'hi un pis és realment impossible (cosa que contrasta fortament amb la mentida --ara ja no és una simple opinió, sinó una profunda i fastigosa mentida-- que a Gracia la paraula especulació no existeix).

Ara he acabat vivint a Sant Andreu. També se senten molt especials i no negaré que ho siguin. De poble també ho semblen, com els de Gracia. Als comerços em fan fora a les 19.30 perquè tanquen a les 20h i tothom em saluda pel carrer. Especialment els dies que no m'he pres la pastilla.