History repeating

La historia es repeteix. Potser quan vaig néixer Mercuri, Venus i Plutó (que encara era un planeta) estaven en conjunció i, encara que el camp gravitatori --en l'aproximació Newtoniana-- decaigui com 1/r, potser va tenir algun efecte sobre el meu estat quàntic, com a mínim en la fulla del multivers en que hi ha la consciència escriu en aquest moment. Dic això perquè és només la segona vegada que vaig al Cibernàrium a un event muntat per BCNDev i Micro$oft i és la segona vegada que em toca alguna cosa. Ahir, a més, no va ser perquè sabés la resposta al sentit de la vida i de l'univers i de tot, no: ahir vam entregar tots els nostres fulls de registre i una ma inocent (bé inocent del tot no, el paio sabia Delphi) va triar la meva. Així que em llevo i em trobo un email a l'Inbox que m'informa que em gestionaran la llicència de ReShaper que em va tocar i que sembla que val uns 247.72€, segons la web. Molt útil quan estàs programant en python des de l'Ubuntu amb el vi...

Després d'això, al sortir, vaig adonar-me que estava a Nou Barris i que allò que sonava era flamenc. Amb el Carlos vam anar a pillar-nos un Frankfurt i després vam gaudir de 2h ininterrompudes de música. Ooooooooooooooooh. Taca-taca-taca. Triling-triling-triling. Aaaaa-aaa-hoooo-hoooaaaaiiiing! Buff!, indescriptible. Hi va haver un moment que vaig pensar que el Duquende el Niño Josele y el Piraña eren un sol animal de tres caps que tenia com a llenguatge el so. Joder!, quina forma d'entendre's, les pauses necessàries de la respiració de l'animal, el so perfecte de cada una de les infinites notes de la guitarra amb el so de fusta més preciós que recordo (vaig pensar, fins i tot: "pobre Pat Metheny") i la percussió incomprensible de la caixa màgica que no sé com és per dins ni com pot tenir tants colors. Un so amb olor de fusta i d'olives verdes (així com també l'oloreta dels petis dels parbuls que tenia asseguts a la meva dreta) i amb gust de vi negre. Després qui va cantar va ser el Guadiana, que de lluny i a causa del meu estigmatisme, semblava l'Eduard Punset i feia petar de riure mentre se't posava la pell de gallina i pensaves que no era possible que uns pulmons expulsessin tant d'aire i menys encara que pogués afinar tan collonudament quan l'acompanyament es reduïa al mínim perquè l'efecte de la veu trencant la nit i els cors encara fos més devastador. Tot plegat a l'aire lliure, en un pati amb arbres i olor de gespa i la llunya gairebé plena que s'anava enfilant perquè la foto quedés més maca.

In-cre-ible.