Bending

No té sentit ni raó de ser que escrigui aquestes bajanades en aquest bloc, però, a part que és gratix, no puc evitar-ho. Estic pres d'una eufòria que no puc contenir i alhora no puc expressar, perquè són més de les onze (tocant a quarts de dotze) i si continuo fent sonar l'harmònica o bé baixaran els veins o bé baixaré jo per la finestra amb una acceleració vertical dirigida cap al centre de la terra, de modul g (9.81m s ^-2) i, segurament, amb velocitat inicial no nul·la i també dirigida cap avall, si bé amb un cert angle alfa respecte la vertical per tal que el punt de col·lisió estigui a x > 0 i, concretament, al mig del carrer.

Per això ho escric aquí, perquè visc en un novè pis. Total, que la burrada que volia dir és només que, tot i que fa dies ja que pensava que em començaven a sortir els bends amb l'harmònica, avui he tingut una mena de revelació fisiològica quan he fet el meu primer bend de veritat (i si torna a passar que això només és un avís i que arribaré a un estadi superior de comprensió corporal, llavors no sé si el meu cor, el meu cap o la meva faringe aguantaran i acabaré amb un infart, una pèrdua ja total de la realitat o amb una harmònica de deu forats al bell mig de l'estòmac en el millor cas i obstruint la tràquea en un dels escenaris més probables).

Per si a algú li interessa i, sobretot, perquè vull enrecordar-m'en, tenen raó les web que diuen que això dels bends és effortless. Portava un més i mig dale que te pego i gairebé posant-me vermell, i no té res a veure amb això. És més aviat això d'intentar respirar des dels peus. L'aire no ha d'arribar a baix amb el diafragma, no. Has d'intentar que et surti pels peus i continuï fins al centre de la terra, on tothom sap que hi ha una Jam de Blues i qui no sap la pentatònica en si bemoll, el castiguen a una caldera on hi ha el Brad Mehldau i el Keith Jarret jugant a perdre la melodia sense que cap dels dos ho aconsegueixi, pels segles dels segles, Ramen!

Amb això ja n'hi ha prou per diagonalitzar una matriu densitat i anar-m'en a dormir, que demà s'ha de currar. Lo bo de currar és que la nostàlgia que sents cada cop que penses, Si no hagués de currar, demà em llevaria d'hora i me n'aniria a fer un cafè a la Barceloneta, és tant gran que si un asteroide no catalogat de la mida de Texas (sempre és de Texas, que hauria de ser un patró internacional de mesura, ja que és totalment estable, fins al punt que allà els humans no han evolucionat mai, sinó que romanen iguals des del dia de la Creació) estés a punt d'impactar a Plaça Catalunya i de matar tots els coloms (i la resta especies que poblen el planeta), no em preocuparia gens ni mica, perquè ser fer bendings i l'últim lament mai escoltat seria un re que davalla mig to i es converteix en un re bemoll que fa plorar fins i tot la sorra.